Jordi Balcells, director d’Aula Actual
La paraula “soledat”, en si mateixa, ja genera respecte. Però això s’incrementa quan ens referim a les persones que la viuen de manera permanent i no desitjada.
Actualment a Espanya les persones que viuen soles són 2 milions i, a Catalunya, 660.000 i la soledat no volguda ocupa un percentatge alt.
Aquesta paraula l’acostumem a escoltar i llegir tantes vegades que corre el perill que el seu significat es desdibuixi passant, com dirien els de la Gestal, de ser vist com un problema concret a formar part del paisatge camuflat en moltes altres situacions. Això pot comportar que no prenguem prou consciència de les dificultats que dia rere dia han d’afrontar les persones que la viuen en solitud.
Per això, voldria focalitzar la reflexió en la vulnerabilitat d’aquestes persones que l’han de patir obligatòriament. Voldria centrar-me específicament en l’impacte que aquesta realitat els suposa, tenint a més en compte que a aquesta difícil problemàtica s’han d’afegir les diverses pèrdues i deteriorament propis de l’edat.
Segons estudis recents, quan una persona se sent aïllada i solitària com a opció obligada, segrega molt cortisol. I no és bo tenir aquesta hormona en excés.
Una altra anàlisi realitzada per la universitat de Chicago demostra que aquesta situació pot comportar malalties cardiovasculars, afectant fins i tot el sistema immunològic.
Òbviament, un estat de vida amb tanta carència de recursos afectius i materials redueix la salut mental, compromet també les capacitats cognitives, produeix estrès i això altera els telòmers que intervenen en el rellotge biològic que marca el temps de vida. Certament, la soledat total fa envellir prematurament.
No deixa de ser socialment injust haver d’encarar l’últim tram de vida en soledat, precisament quan el potencial de recursos físics i mentals ha minvant, quan més caliu necessiten i mereixen després d’un llarg itinerari donant vida, regant-la amb amor i afrontat reptes i sortejant dificultats per facilitar el desenvolupament dels fills.
Penso que és un deure ajudar-los. En aquest sentit vull donar un reconeixement als ajuntaments que volen afrontar amb valentia aquesta situació. Terrassa n’és un.
Aquests ajuntaments ho fan de la mà dels tècnics d’A-porta, una magnífica iniciativa de la CONFAVC, una confederació d’associacions veïnals. Es tracta d’un acreditat projecte que té com a objectiu identificar, amb molta amplitud i concreció, la diversitat de necessitats i carències que afronten les persones grans en situació de solitud no volguda.
L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de compatir una conversa tècnica amb el grup de coordinadores que lideren i entrenen els equips d’A-porta. Vaig poder constatar la seva alta qualificació professional i expertesa en el tema.
Hi ha, doncs, un bon projecte en marxa que incita la cooperació. Què hi podem fer més la societat civil per atenuar el dramatisme que viuen moltes persones grans en solitud i mancades de suports? Sortosament ja hi ha bones iniciatives, però resten insuficients. Les hauríem de reforçar amb una implicació més activa per part de les administracions millorant aportació de recursos, que redueixin alguns aspectes d’aquesta dolorosa experiència de vida.
També es podrien optimitzar els serveis dels casals de la gent gran coordinant petites xarxes de voluntariat que fessin sessions d’acompanyament i d’ajuts específics a aquest col·lectiu. Com ja he dit alguna altra vegada, són els petits corrents els que formen els grans rius. I respecte a aquests casals hem d’esmentar que tenen menjadors a preu quasi de cost, molt assequibles. És un dels bons serveis que permeten compartir taula i crear relacions. Hi ha a més activitats gratuïtes o de baix cost.
I què podem fer-hi nosaltres? Hi ha opcions diverses. Hem de posar en valor aquelles persones socialment sensibles que participen en activitats d’acompanyament.
Permeteu-me acabar amb una anècdota recent. Em deia fa un mes un participant a un dels nostres tallers d’Aula Actual de memòria i entrenament mental que el dia més feliç de la setmana és el que pren cafè amb una persona de qui s’ha fet amiga que la visita com una acció de voluntariat social. Ell també fa el taller ja que li va suggerir que s’hi inscrivís. Ella viu sola i està afectada per una depressió. La monitora, quan ho va esmentar, va mobilitzar immediatament el grup perquè li donessin el suport d’amistat, encoratjament i calidesa de relació. Ara ens deia que la sessió setmanal del taller és el segon dia de felicitat. Estic segur que anirà disminuint la tristesa que reflecteix la seva cara. Ja no se sent tan sola. Excel·lent actuació de la monitora.
Queda clar el bé que pot fer la transferència de sentiments de comprensió, solidaritat i afecte. Generen energia positiva que mobilitza i activa la ment.
