Opinió

Un pacifista abatut

Joan Tamayo Sala

És molt dur escriure o treure el cap, aquests dies, tan durs, que estem passant, per un “pacifista convençut” de tota la vida.

I més en uns temps que ja no tenim un moviment pacifista organitzat i fort. Enmig d’aquesta escalada bel·licista arreu i d’una propaganda mediàtica incansable i constant, que ho satura tot, pots prendre mal, i de fet ja passa. On són els pacifistes especialitzats i molt preparats que tenim i hem tingut en aquest país? I què diria el malaurat amic Arcadi Oliveres. No m’ho vull imaginar, trauria els colors a alguns. No tenen lloc, no venen, ara ven molt més el “morbo” del dolor i la violència llunyana que pateix la gent, i la inesgotable font de recursos “indecents” que produeix el fet de “televisar” una guerra en directe. I tot això amanit amb l’imperi de la “mentida” que és la nova doctrina de la coexistència malaltissa que tenim imposada.

Qui s’atreveix en aquests moments a anar a la contra i intentar fer una anàlisi curosa de la situació, ben raonada, i utilitzant tots els mecanismes recursos necessaris? Començant per dir la veritat i saber-la explicar a tothom, sense embuts? En canvi, estem rodejats i manipulats per dirigents que han perdut totalment el sentit de la realitat i de la responsabilitat, i massa sovint. Reaccionen de manera errònia. Obliden que, si no tenim propostes alternatives consensuades per a tota la comunitat internacional, seran aquestes ments psicòpates, i paranoiques com les del Putin, que acabaran imposant els seus interessos i les seves actuacions “bàrbares” com està passant a Ucraïna.

Caldria començar per a fer preguntes essencials que s’haurien de respondre, ja que la ciutadania tenim dret a saber i necessitem saber. Per exemple: Senyors responsables de la mal anomenada seguretat mundial, què heu estat dient i proposant sobre aquesta situació perquè hagi desembocat en una guerra?

No sabíeu que si permets o ajudes, directament i indirectament que un règim sigui autocràtic, autoritari, corrupte i amb un lideratge pervers, no t’ha d’estranyar que, tard o d’hora, violi els drets humans fonamentals.

Si ets un Estat que en lloc de pensar amb la seguretat vital de la gent (que no se li vulneri cap dret social) et dediques al negoci de la mort (fabricació d’armes) i rearmes fins a les dents un país, sense cap mena d’escrúpol o anàlisis racional t’ha d’estranyar que estigui o pugui estar preparant una guerra?

Si s’ha estat avisant durant temps (anys o, fins i tot, dècades) dels efectes negatius i perversos d’algunes polítiques i dinàmiques acabarien malament i tindrien conseqüències que després hauríem de lamentar, per què no responeu ara les persones i institucions que heu estat cultivant les llavors d’aquesta situació perillosa, explosiva o insensata de per què heu fracassat?

L’altra qüestió, a part que algú respongués a aquestes preguntes. Tot i això, em temo molt que no passarà perquè la veritat fa mal i és revolucionària i no l’interessa al poder. També estaria bé recordar la història. A mitjans dels anys 80, a Europa hi havia un moviment pacifista molt actiu, ja que encara hi havia l’enfrontament entre dos blocs militars i Europa era plena de míssils nuclears, els denominats “euromíssils”. Al final d’aquella dècada, i especialment els anys 90, molts d’aquests pacifistes i des dels centres especialitzats d’Investigació per a la Pau –reconeguts internacionalment– vàrem estar treballant molt, per cercar alternatives als sistemes de defensa convencionals. Es va aprofundir en com es podria crear una “seguretat compartida” a Europa, pensant en escenaris de futur amb molta desmilitarització, defenses no ofensives i no provocatives, i amb una arquitectura en què podria entrar la futura Rússia. Eren plantejaments per a tots els països del continent, i ja sense blocs.

Espanya no en va ser l’excepció, com tothom sap, i es va continuar amb les mateixes dinàmiques del passat, sense qüestionar mai, per exemple, la necessitat de fabricar o comprar determinats tipus d’armament. Per tant, l’última pregunta que caldria fer seria a les persones com el senyor Solana o el PSOE, que en aquells moments d’oportunitat, van optar per pujar al cavall guanyador i predicar noves polítiques de defensa, basades en l’acumulació de més força militar, sense tenir en compte que això provoca una dinàmica d’acció-reacció, què en pensen ara? Saben fer, com a mínim autocrítica? O és més fàcil agafar el discurs patriòtic i abrandat del nacionalisme patriòtic allunyat de la gent?

Vull recordar també que, quan es van incorporar els països bàltics, a l’OTAN, diversos analistes i diplomàtics d’Europa i dels Estats Units de tots els colors polítics ja van advertir que era un error històric que pagaríem car. El fervor atlantista va esbandir les propostes d’una arquitectura paneuropea, que hauria pogut donar seguretat a aquests països al mateix temps que hagués tranquil·litzat Rússia, que també hagués format part d’aquesta nova arquitectura.

Posats a fer, si tingués davant a un d’aquests governant que mouen el tauler d’escacs del nostre dia a dia li recordaria, coma activista dels drets humans, per quines raons mai no han fet res perquè s’apliquin normes, tractats o convenis signats per tots els països europeus que haurien permès construir un continent més segur i pacífic?

És per això que la gent del carrer, les organitzacions socials i els grups polítics, d’aquesta esquerra “inexistent” no hauríem de tenir por a l’hora de sortir al carrer i cridar sense embuts: No a la guerra! I sí a la pau. Rebel·lant-nos contra aquest tipus d’ocupacions, i agressions a un poble, sense excepcions.

Només una dada per a la reflexió: des del 1990 fins ara, Rússia ha fet 26 intervencions militars a l’exterior, comptant la d’ara, però és que França ho ha fet en 38 ocasions, i els Estats Units, en 35. Per a no dir les altres guerres que hi ha al món des de fa dècades, amb moltes víctimes i gent patint indefinidament, i que han estat invisibilitats per interessos d’aquests mateixos que ara van de “bons” o salvadors”.

Voler la pau no pot ser simplement una manifestació de bona voluntat, sinó un horitzó ple de coses concretes a canviar, amb realisme però amb determinació, amb coalicions i aliances molt grans, i amb un programa específic. Si no tenim una mirada preventiva i no sabem anar a les arrels dels conflictes, sempre anirem a contrapeu i amb retard.

En lloc de queixar-nos, hem de proposar alternatives i tenir idees, i això implica analitzar a fons les complexitats de les qüestions i defugir receptes simplistes (com el d’enviar armes a Ucraïna, per exemple). Treballar per horitzons de pau mai no podrà ser una cosa fàcil, ja que les realitats que hem d’afrontar són veritablement complicades i ens toca transformar la realitat, no que ens la transformin des del poder!

To Top