[Albert Ferrer Flamarich]
El Cor Canta: obres Herschel, Shaw i Brotons
Divendres, 4 de març, 2022
Teatre Principal
Irene Mas-soprano, Ana Maluquer-rapsoda, El cor canta, Coral Regina de Manlleu, Orquestra Terrassa 48, Jordi Lluch, Elisenda Carrasco-directors
El Teatre Principal de Terrassa va acollir la quarta producció del projecte El Cor Canta, nascut el 2018, amb un programa de tres obres que ja es va oferir a Torroella de Montgrí el 25 de febrer i a L’Auditori de Barcelona dos dies després.
Es va obrir amb la Simfonia per a cordes núm. 8 en Do menor de William Herschel, músic i astrònom descobridor del planeta Urà l’any 1781. L’Orquestra Terrassa 48 la va interpretar meritòriament en afinació, claredat rítmica, relleu i contrast en dinàmiques (forte i piano) i atenent subtileses com el diàleg entre primer i segon violí amb violoncel al tercer moviment.
Després la cantata “La lluna” del compositor anglès Ian Shaw, basada en el poema de Jacint Verdaguer i guanyadora del segon Concurs Internacional El Cor Canta de composició, denunciava la violència de gènere a partir de la fusió d’idees cosmològiques i una visió religiosa en una projecció antropològica de caire mitològic. Amb la prèvia lectura del text a càrrec de la rapsòdia d’Anna Maluquer, la Coral Regina de Manlleu i la coral del Cor Canta van defensar-la amb la mascareta posada amb molta voluntat acompanyada per l’orquestra ampliada amb metalls, arpa, percussió sota la direcció de Jordi Lluch.
Es tracta d’una pàgina mesurada i pensada per a corals amateurs, d’ambients ben diferenciats (enginyós la secció en pizzicatto i glockpensiel sobre harmònics de la corda) que combina l’estil tempestuós i marcial, sense massa complexitat textural en un cor que funciona més com a comentarista i amb un perfil melòdic tendent a la declamació i la prosòdia en una línia canora moderadament ornamentada i puntuals passatges melismàtics. La soprano Irene Mas va cantar amb correcció la particel·la, força més contrastant en l’extensió i d’estimable volada lírica.
Per últim, i ara amb Elisenda Carrasco amb la batuta a la mà esquerra i un gest nítid tant en l’expressió com al marcar el compàs, va estrenar-se la “Missa per la Pau”: encàrrec de l’organització a Salvador Brotons, tant oportuna com necessària en l’actual context no només europeu. Prenent el text matriu de l’Església i la tradició litúrgica però amb diversos talls, musicalment s’hi reconeix l’estil del compositor en certa herència estilitzada de Shostakóvich, amb girs cinematogràfics, instrumentació amb tocs de glockenspiel i vibràfon a la manera de John Williams. Igualment són presents la juxtaposició d’ambients i temes molt diferenciats en una claredat expositiva que no perd coherència formal i en un llenguatge on no hi falten moltes tensions, calculats acords disminuïts, cèl·lules rítmiques obstinades (particularment al Credo) i un predomini de la línia melòdica amb tendència a la base tonalitat-modalitat.
Brotons en certa manera segueix la tradició d’aquest tipus d’obres en un Kyrie compacte, pesarós; una reexposició abreujada del tema del Gloria al final del mateix; un fugat a l’Et resurrexit del Credo; o el protagonisme del violí solista en l’Agnus Dei, que també inclou velades reminiscències bèl·liques en la línia d’algunes obres. La massa coral va sonar més densa en l’escriptura homofònica predomini de la corda femenina; assolint el punt exultant del Glòria mentre que la soprano va convèncer en el Gratias –musicalment deutor de l’estil de musical nord-americà.
A destacar el “Sanctus” pel caràcter cerimoniós amb els metalls en valors llargs i un cert retorn al clima del Kyrie ràpidament implosionat cap a una dimensió grandiosa; seguit del “Benedictus” com a ària per a soprano; un “Hosanna” atípic i un petit himne al “Dona nobis pacem”, en un crescendo emotiu que s’extingeix en un llarg calderó a bocca chiusa del cor sobre harmònics de la corda.
D’aquesta manera, s’acomplia la voluntat dels organitzadors de mantenir la potent tradició coral de Catalunya alhora que oferir suport a la cultura del país, atansant-se a nous públics a través de la creació d’obres de recent creació i esdevenint també una eina social. Quelcom molt necessari pel sentit social.
