Josep Ballbè i Urrit
Després de dos anys de Covid, sortosament Terrassa recupera plenament el renom internacional amb la 41a edició del seu famós Festival de Jazz.
Ací em ve a la memòria la figura de George Gershwin, un gran pianista, compositor i músic ianqui. Molt valorat arreu després d´aconseguir una simbiosi perfecta entre música clàssica i jazz. És un fet que es viu a la majoria de les seves obres.
Dues setmanes i mitja de jazz, encetades avui, avui donen per a molt. Però també una sola sessió de “jam session” enlaira l´esperit i remou el cor. Cal només deixar-se transportar per l’encís dels instruments i la passió dels intèrprets. George Frazier ho va definir com una “trobada informal d’improvisació de músics afins amb el jazz, que toquen peces pel seu propi gaudi, fent una composició no escrita ni assajada”.
Tot nasqué en cloure la jornada laboral, en algun club, pub o fins i tot domicili dels Estats Units, es muntava la trobada. Es triava aleatòriament un tema i tothom seguia la melodia principal. Després, cada instrument creava un eix propi als volts de la pròpia harmonia.
Les primeres “jams” amb projecció exterior es remunten als anys 30. Pocs anys més tard, sorgiren un seguit de clubs al llarg de la famosa “Road 52”, a la ciutat dels gratacels. Arribats a 1940, es van endegar “jam sessions” obertes al gran públic. Fou allí on trobem Nat King Cole, Duke Ellington i Ella Fitzgerald, entre d´altres. En aquest sentit, podem concloure que el jazz esdevé un vector de llibertat d’expressió i d’integració social, sobretot amb jovent que pogués estar desarrelat.
Reprenent la figura d’en Gershwin, seva és la dita següent: “la vida és com el jazz. Tot va millor quan improvises”. Tal vegada pot no tenir tota la raó, però aporta un punt de reflexió al pensament. Em permeto complementar-ho amb una frase de la cantant i pianista de jazz i blues Nina Simone: “el jazz és una paraula blanca per a definir la gent negra”… Una raça que sol dur la música i el ritme a la sang.
Per tant, doncs, faig una crida a tots els egarencs: ja cal que fem un bon suport i donem la benvinguda a l’esdeveniment, tot assistint a bona part dels actes que el configuren. Al cap i a la fi,“el jazz és com el vi. Quan és nou, és pels experts. Però quan envelleix, tothom el vol” (en paraules de l’instrumentista de jazz Steve Lacy). Som-hi doncs! Ara més que mai, el món necessita signes de pau, concòrdia i estima entre tots els pobles. El jazz pot fer-ho. Visca Ucraïna!
