Joan Boldú
Totes les vides són infi nitament valuoses més enllà de tota mesura
Existeix, tanmateix, una addicció molt més terrible i letal que qualsevol altra: l’addicció a la guerra. La guerra forma part de la història de la humanitat o, potser, la història de la humanitat és la història de les seves guerres. Els textos literaris més antics, com el poema de Gilgameix, l’“Antic Testament” i “La Ilíada”, parlen de combats i de gestes bèŀ liques i el descobriment fa uns anys d’una matança de fa 10.000 anys a prop del llac Turkana, a Kenya, semblen confi rmar que la guerra és tan antiga com la nostra espècie.
Des d’aleshores la guerra s’ha tornat endèmica. Més a prop, la història política dels segles XIX i XX i començaments del XXI és una sèrie de guerres mortíferes i holocausts. La guerra és un fet humà, i per entendre-la cal connectar l’enteniment amb els sentiments i les emocions, les actituds i les intencions. Pensar la guerra és afegir a la comprensió lògica/teòrica les ressonàncies afectives. La guerra–assenyalo Rússia– és d’índole perversa: que hagi de guanyar-la i el que guanyar-la exigeixi rebaixar-se a tal grau
de primitivisme mostren fins a quin extrem d’indigència mental, moral i afectiva arriba a caure l’agressor bèŀ lic.
La guerra –penso en Ucraïna– és violència, horror, por, sofriment, dolor, desgràcia, trastorns psicològics, migracions, pèrdues i separacions, ruïnes i tombes, perversió, estupidesa, absurd, misèria extrema…Qui declara i fa la guerra -culpo Putin- ha d’assumir una responsabilitat que només pot ser seva i carregar amb la culpa, que l’estigmatitza moralment i el fa responsable davant de la justícia universal, davant del món i davant de la seva consciència moral (si és que en té).
El poeta britànic Charles Sorley, l’any 1915, abans de morir als 21 anys a la batalla de Loss, escrigué: “No existeixen les guerres justes. El que fem és combatre a Satanàs amb Satanàs”. Guerres justes? Es poden identificar les condicions que justificarien moralment recórrer a la força de les armes? Es poden oferir pautes sobre els límits per al desenvolupament del combat? Es pot aconseguir l’equilibri entre la fi nalitat desitjada i les conseqüències que cal esperar? El bé que s’espera és possible sospesar-lo enfront dels danys previstos? Es pot exigir que l’acció militar ocasioni béns majors que els danys, que el benefici sigui major que el cost? L’única guerra justa –penso en Ucraïna– és la defensiva, la que fa la nació agredida.
Les armes són unes eines. Aquestes tenen com a característica comuna que un extrem està en contacte amb la mà i l’altre amb l’objecte a modificar. Entre aquest (l’objecte) i aquella (la mà) s’interposa l’eina com a mitjà eficient de l’acció, ja que només ella té la funció idònia per a una acció determinada. Les armes -eines/mitjans- signifiquen “matar”, duen en si mateixes l’acció de matar i, consegüentment, atorguen a qui les empunya el més gran de tots els poders: el poder de vida o mort, com afirma Rafael Sánchez Ferlosio a “La hija de la guerra y la madre de la patria”. El fi justifi ca els mitjans? Afi rmar-ho és acceptar una màxima sinistra, ja que s’escull un fi pervers triat sota la llum encegadora d’una ideologia o dogma polític fanàtics; és acceptar que es pot usar moralment qualsevol mitjà disponible -en aquest cas les armes- per assolir el fi.
Si el fi justifica els mitjans, què és el que justifica el fi ? Putin ha posat també sobre la taula l’amenaça de les armes nuclears. Tothom reconeix el perill que suposa una guerra nuclear. Les armes nuclears d’una nació (sembla que) solen estar controlades per una sola persona. Fins ara els qui han tingut la capacitat de començar una guerra d’aquest tipus no ho han fet. Ho farà alguna vegada algú d’ells? Espero que no.
Començar una guerra nuclear seria un acte irracional. Ara bé, fi ns a quin punt podem confiar que un individu poc raonable no iniciarà una guerra nuclear que, essent total, podria destruir la Terra i acabar
amb tots els éssers vius?
