Xavier Marcet
El segle XXI s’ha proposat reivindicar la fragilitat. Es va inaugurar el segle amb el xoc emocional dels atemptats a les Torres Bessones, que va evidenciar una fragilitat inimaginable.
Des d’aquell moment una onada expansiva de fragilitats va sacsejar el món. També a Barcelona vàrem viure l’atemptat de les Rambles i de Cambrils amb el cor encongit. La fragilitat baixava per les Rambles. A poc a poc, hem certifi cat que l’angoixa estructural del canvi climàtic ens assetja especialment a la Mediterrània i ens va semblar que els acords de la Cimera de París de 2016 eren molt fràgils davant les
evidències científiques que caldria reaccionar amb molta més fermesa.
I després hem sentit la mort pel voraviu amb la pandèmia de Covid. Nosaltres que ja parlem de medicina de precisió, de “deep medicine”, i que ja alguns pronostiquen que podrem viure 300 anys, vàrem constatar com s’acostava una pandèmia amb contagis que desafi aven qualsevol fortalesa. Era la fragilitat de la mort en soledat als hospitals. Els que treballen per fer-nos viure 300 anys encara es veu que el més calent és a l’aigüera quan s’apropa una epidèmia més vella que l’anar a peu. Els hospitals eren un centre d’heroisme i de fragilitat. I, des de fa uns dies, Ucraïna.
El malson de la guerra i de l’expansionisme unilateral ha tornat a Europa. Després d’un segle XX amb dues guerres mundials que van portar tota mena de carnisseries, ens pensàvem una mica més vacunats contra l’horror de la guerra i dels que juguen amb coses que podrien rimar amb hecatombe. La complexitat s’ha posat una samarreta de fragilitat. Les paraules que malgastem en frivolitats ens són sobreres, quasi ofensives, la fragilitat torna els silencis més densos.
Tenim democràcies consolidades, tenim una medicina amb més capacitat d’innovació que diners tenen els sistemes nacionals de salut per pagar-la i implementar-la, tenim tecnologia que ens permet viure cada pocs anys una disrupció abans d’haver paït l’anterior, tenim una reducció notable de la pobresa extrema al món, tenim més comunicació de la que podem absorbir, tenim perspectives globals de quasi tot, tenim grans ecosistemes d’aprenentatge i en canvi ens sentim fràgils. Algunes pors que semblava enterrades són ben vives, i alguns mals averanys han tret el cap i els veiem a tot hora per televisió.
La fragilitat ja no són els altres. Ara som nosaltres, europeus, als que ens agradaria recuperar la seguretat de la pau i de la salut que ens permet estadísticament una gran longevitat. La fragilitat ens torna a fer tocar de peus a terra. Ni en matèria de valors ni en matèria de salut, podem baixar la guàrdia mai. Tenim economies fràgils que gasten més del que ingressen i que viuen permanentment del crèdit. Ja es veu que això no és cap fortalesa. No escoltar les notícies no ens estalviarà la fragilitat. Cal escoltar la complexitat i la fragilitat quan ens interpeŀ la. Però escoltar no és defallir.
Escric aquest article des de Boston i, tanmateix, la sensació aquí és que tot plegat s’escolta des de molt més lluny. I davant de la fragilitat és quan hi ha respostes admirables. I de les persones admirables no ens en podem oblidar. La reacció dels ucraïnesos davant la superiorat militar russa fa pensar. Les corrues de gent que marxa per les carreteres amb nadons a coll i que a nosaltres ens porten a les imatges del fi nal de la Guerra Civil fan pensar. Quina determinació els guia i quina por deuen sentir. Davant la fragilitat de la Covid, també hi va haver gent que durant la pandèmia va fer coses senzillament extraordinàries.
En els moments de desesperació, el millor i el pitjor de la condició humana emergeixen. Tot això ho haurem de reconstruir. I haurem de refer un diàleg que ens permeti la iŀ lusió que tornarem a hivernar les fragilitats més extemporànies. I el diàleg sempre es realitza des de la pròpia fortalesa i de la pròpia fragilitat. Senzillament, aquesta fragilitat reviscuda ens hauria de portar a preguntes conegudes però fonamentals. Sobre la condició humana, és clar, sobre Europa, sobre nosaltres mateixos posats davant
del mirall de les fragilitats pròpies i alienes. Preguntes de sempre en el nostre context actual. Les preguntes al centre i les “tonteries” a la perifèria. Preguntes que s’assemblen molt a les preguntes que ens vàrem fer a començaments dels noranta amb la guerra dels Balcans.
Aquestes fragilitats requeriran com sempre no perdre una certa positivitat. Ingenuïtat, no, però
positivitat, sí. Entrenar-se a retrobar elements de positivitat. Inspirar-nos en els admirables. Donar més valor a les coses que ara veiem que no teníem garantides. Acceptar la fragilitat, però no militar en la mediocritat. Admetre la fragilitat però no sense perdre l’alteritat. El segle XXI ens desafi a a definir una versió molt millorada de nosaltres mateixos. Ningú ens la construirà per a nosaltres.
