Antonio Machado
Espanya i Catalunya estan vivint processos regressius en els serveis i drets de la ciutadania. A més a més, hi ha una estratègia d’anar erosionant els serveis públics en benefici de la potenciació del sector privat.
Fa anys que el col·lectiu de treballadores que atén el servei d’atenció domiciliària (SAD) es va aixecar en lluita per les condicions laborals que els imposen les empreses a les quals s’han vist abocades a partir del concurs de concessió del servei per l’equip de govern municipal, abans els socialistes i actualment els de TotxTerrassa+ERC.
A partir de la pressió del col·lectiu del SAD i de les organitzacions socials de la ciutat que han fet causa comuna d’aquest tema, l’Ajuntament està estudiant la proposta per al nou contracte de servei mitjançant una comissió tècnica per a l’anàlisi de la forma de gestió per a la prestació del servei municipal d’atenció domiciliària on exposen que:
Aquests 21 anys de servei extern han donat elements per valorar què ha passat des de les necessitats de l’usuari i la realitat dels treballadors i treballadores del servei.
Per als treballadors, la situació presenta dèficits molt greus que afecten les seves condicions laborals i de riscos laborals. Els dissabtes són dies festius, el que significa que s’haurien de gratificar com a tals. El salari no arriba al mínim interprofessional, entre 500 i 700 euros. Les hores extres no es paguen. La contractació es fa per sota de la categoria laboral exigida, normalment a temps parcial. Una planificació del temps de treball que obliga a una disponibilitat total que impedeix una mínima conciliació laboral i familiar. Els acomiadaments s’utilitzen com a mesura d’assetjament laboral al col·lectiu. Sovintegen els impagaments de salaris.
Les treballadores del SAD han d’aportar tot l’equip d’atenció necessari, menjar i EPI (Equips de Protecció Individual). Han d’atendre persones en habitatges amb banys no adaptats. Han de moure persones grans en espais reduïts, etc. Tot això genera lesions, malalties per contagi, etc. Tot i sent molt greu, ho seria menys si aquestes malalties es contemplessin com a accidents o malalties laborals. El que passa en realitat és que, des de l’assistència sanitària, s’acaba contemplant com una malaltia comuna. Tot un frau de la legislació laboral. No hi ha cap avaluació del servei per part de l’Ajuntament.
Els mecanismes econòmics de liquidació del servei des de l’administració autonòmica van directament a l’empresa que presta el servei, sense un reconeixement de l’usuari sobre aquest servei individualitzat. L’administració local hauria de fiscalitzar-lo, no ho fa. El conte que externalitzar serveis no afecta la qualitat del mateix es una fal·làcia. Si l’administració hagués de tenir un servei per fer un control com caldria, el cost seria molt més elevat. Per tant fan veure que fiscalitzen els serveis, i tots contents. Com que no rendeixen comptes amb el poble, ningú se n’adonaria.
Sobre quines partides de l’execució del servei incidirà els seus criteris d’explotació? Doncs en els elements principals que defineixen la qualitat o no del servei: la mà d’obra. Per baixar-ne el cost, haurà de sobreexplotar les persones que realitzen el servei, alterant les condicions de treball, ampliant el temps real de treball contractat sense gratificació o liquidant aquest temps en diner “negre”, o bé imposant un rendiment superior en la productivitat prevista i generant una il·legalitat en l’àmbit del treballador.
Des del 2012 aquest servei ha estat en mans de diverses entitats mercantils com Clece Serveis Socials/Suara Cooperativa/Ingesan, Grupo OHL/Accent Social, SL/Sacyr.
Les entitats que han prestat el servei formen part de grups d’inversió del gran capital (el que vulgarment s’anomenen “fons voltor”) com és el cas de Clece, muntatge empresarial de Florentino Pérez que forma part del hòlding d’empreses del grup ACS. Al final, ha estat Clece qui ha absorbit les altres empreses amb la seva política expansionista i especulativa.
Que les entitats públiques estiguin alimentant aquests grups financers especulatius que l’únic que volen és incrementar els seus beneficis en detriment de la pèrdua de qualitat en un servei essencial resulta absolutament “indecent”. Més quan es tracta d’una administració pública governada per forces polítiques que s’anomenen d’esquerres. L’Ajuntament de Terrassa, governat per TxT i ERC, està col·laborant en una explotació indecent de les treballadores del servei d’atenció domiciliària que atenen els ciutadans dependents. La presència d’aquest tipus d’empreses en sectors essencials dels serveis públics és inadmissible. És pura essència de l’economia de mercat. Al final resulta que els administradors públics del bé comú són merament gestors administratius de licitacions especulatives. Aquesta situació que tenim a Terrassa de l’actual equip de govern ens diu molt, el simple fet de tenir una visió únicament econòmica deixa clar quina es la seva consciència. Passa el mateix que amb l’assistència sanitària. La sort que tenen aquests encantadors de serps és que la ciutadania està absent d’aquestes realitats i els que tenen el poder ho saben. Aquest problema assistencial també afecta la resta d’Espanya. El col·lectiu del SAD ha de lluitar per canviar aquest muntatge en moltes administracions locals. Però els usuaris (el poble) han d’estar al costat d’aquestes persones, el fi de les quals és atendre els nostres familiars dependents, i no hem d’oblidar que, darrere, anem nosaltres.
