Ramon Bosch
Diuen els que han estat a prop d’ell aquests dies que Casado és incapaç d’entendre el que li ha passat i per què li ha passat.
Segurament, si hagués assistit a classe d’algun dels màsters que té hauria sentit explicar la important diferència entre “auctoritas” i “potestas”: una cosa és que les lleis i els reglaments et confereixin el dret d’exercir un determinat poder i una altra de molt diferent és que la gent a qui afecta el teu exercici del poder te’n reconegui la capacitat. Qui no té l’auctoritas acaba sovint, curiosament, en l’autoritarisme, és a dir, imposant les seves decisions sense manifestar ni consensuar-ne criteri.
Si en alguna cosa podem estar d’acord sobre Casado és en la seva paradigmàtica manca de criteri, que no vol dir que no tingués conviccions sinó que tenia una incapacitat manifesta per traduir aquestes conviccions en acció política. I no només això, les seves declaracions acabaven de desorientar la seva tropa: un dia es llevava centrista i a l’endemà semblava estar a la dreta de Vox. I aquesta mateixa incapacitat de generar consens entre els seus es traduïa en manca de voluntat per arribar a acords amb el govern.
Només des de la més absoluta manca de criteri es pot fer una campanya electoral com la que va fer recentment a Castella-Lleó, amb uns actes per a la premsa envoltat de vaques, d’ovelles o de qualsevol cosa que recordés remotament la pagesia. Tot allò va acabar sent tan esperpèntic que els mateixos periodistes van fer una cosa bastant inusual: aquests actes estan pensats perquè el candidat o el líder de la formació política es faci unes quantes fotos i deixi anar uns quants titulars per alimentar els diaris del dia següent, durant la resta de l’acte es diuen coses amb major o menor fortuna però amb la tranquil·litat que no transcendiran als mitjans de comunicació.
En el cas de Casado i aquesta concreta campanya electoral, el líder del PP les deia tan grosses que les frases de farciment tenien més atractiu periodístic que no pas els titulars que volia vendre i, per tant, els periodistes van començar a publicar aquests comentaris marginals de Casado: que si els agricultors es lleven d’hora per anar a munyir, que si el CO2 de les vaques era absorbit pels arbres i les plantes… Tot plegat es va convertir en una paròdia que va fer que l’abusiva presència del líder restés a la campanya en lloc de sumar.
Després va venir la batalla descarnada amb la reina de cors del PP, una batalla on va haver d’aprendre sobtadament que era un líder amb peus de fang que no va saber aguantar dues bufetades seguides. Casado va acumular tants errors, i tan grossos, en tan poc temps que la seva situació es va tornar insostenible perquè els quadres del PP van entendre que amb aquell líder simplement no podien aspirar a guanyar res.
S’ha dit que el que ha passat al PP aquesta última setmana tenia un to de tragèdia shakesperiana. No és cert. Els personatges de Shakespeare, fins i tot els més malvats, tenen una grandesa que, en el cas que ens ocupa, no s’ha vist per enlloc. Només s’hi ha vist una mediocritat desoladora i un cinisme descordat. Un cinisme que va fer que els mateixos caníbals que se l’havien cruspit de viu en viu el dia abans l’aplaudissin durant un minut sencer en el seu comiat del Congrés i una mediocritat que va comportar que ell entomés aquells aplaudiments com si fossin de debò en lloc d’alçar-se i marxar deixant-los amb l’aplaudiment glaçat. Això sí que hauria estat de debò shakesperià.
