Salvador Cardús i Ros
L’arribada del nou intendent de la Policia Municipal, Daniel Guillem, es produeix en una setmana horribilis per a la percepció del nivell local de seguretat ciutadana.
La coincidència dels judicis per dos assassinats de fa pocs anys, el cas de l’intent d’homicidi per atropellament de dues persones del que ara s’ha conegut l’informe de la Fiscalia, l’assassinat descobert dimarts passat al barri de Torre-sana i el greu apunyalament d’un jove al centre de la ciutat dibuixen el perfil d’una ciutat d’aquestes que surten a les sèries televisives, on dia sí, dia també, hi ha gravíssimes conductes criminals.
És probable que aquesta acumulació de casos sigui resultat de l’atzar i que no reflecteixi què passa a la ciutat de manera regular. Fins i tot, en termes comparatius, Terrassa sol tenir dades més satisfactòries -no tinc les darreres xifres per dir-ho en ferm- que no pas ciutats veïnes i similars. Però, sigui com sigui, és obvi que a la ciutat també hi ha criminalitat dura, al costat d’una delinqüència tova que, sumades, construeixen una imatge d’inseguretat.
La primera reflexió necessària és per constatar que hi ha un veritable dèficit d’informació. Si ens hem de refiar d’allò que es publica, és inevitable que es produeixi un biaix clarament negatiu. Els crims són informativament atractius i mereixen les primeres pàgines i els primers minuts dels diversos mitjans de comunicació. Fins i tot, els periodistes experts tenen un llenguatge propi que converteix el crim en una història d’estil gairebé cinematogràfic. Només cal veure, d’altra banda, l’èxit que tenen les sèries policials i els documentals sobre casos reals, allò que es coneix com el “true crime”. Davant d’aquest atractiu morbós, l’única manera de fer-hi front és que la mateixa policia doni una informació rigorosa, completa i creïble de quina és la realitat criminal. Sense condescendència paternalista respecte al ciutadà, ni emmascarant els fets per protegir els malfactors. És necessària una pràctica comunicativa molt més agosarada per part de Mossos i Policia Municipal. Se sap si tenen professionals de la comunicació en els seus equips?
La segona reflexió és per vincular la sensació d’inseguretat ciutadà amb el vot polític. Els partits d’extrema dreta tenen en la inseguretat ciutadana -i en la seva exageració- el seu principal instrument de propaganda. A l’altre extrem, l’extrema esquerra juga perillosament a qüestionar sistemàticament el paper de la policia de manera que, involuntàriament, contribueix a donar la raó als primers. No és que els extrems es toquin, però sí que políticament s’ajuden. Per tant, combatre les sensacions errònies i conèixer la realitat és bo per combatre les aproximacions demagògiques a l’ordre públic.
Finalment, no tot és un problema de mala o escassa informació, o de la seva credibilitat, sinó que la percepció també es fonamenta en la vista, en l’experiència. A Terrassa hi ha molta policia. I, tanmateix, crec que la seva visibilitat està molt per sota del que semblaria raonable. Se la troba a faltar per vigilar els sistemàtics incompliments de les normatives de mobilitat, i se’n veuen pocs als carrers i en les concentracions on sembla que haurien de ser.
I com que estic segur que un intendent tan ben format com el que acaba d’arribar, junt amb els bons caps policials que ja tenim, tot això ja ho sap, aviat es començarà a posar remei a aquests dèficits d’informació i presència públics. Oi?
