Joan Roma Cunill
Qui digui que el temps no passa volant deu ser perquè s’avorreix solemnement. Ha passat ja un any de les eleccions al Parlament, amb el resultat que tots coneixem, i és hora de fer-ne un primer balanç, ni que sigui a grans trets.
L’espai no dona per entrar en gaires detalls.
Tots els qui hem ostentat càrrecs de govern, sabem com corre el temps i com de difícil és superar etapes, fins a arribar a concretar i executar els projectes previstos. Tant és així, que solem dir que el primer any serveix per aterrar, conformar equip i preparar grans temes. El segon és per planificar i redactar projectes. El tercer, per posar-los a concurs i el quart, per executar-los. I ja tornem a estar d’eleccions. “Tempus fugit.”
L’administració local no és diferent de l’autonòmica, ni de l’estatal. Cadascuna té els seus ritmes i les seves dificultats, però com més elevat és el nivell més llargs són els terminis i enrevessades les gestions. Les modificacions i novetats legislatives en matèria de contractacions han embolicat els tràmits, fins a fer-los inacabables. Si abans eren llargs, ara ho són doblement.
Però bé, tornem al tema. Què podem dir d’aquest primer any de govern bipartit ERC-Junts x Cat? Doncs, molt soroll i pocs resultats. No tenim tradició de governs de coalició i, si en comptes de conformar un equip se’n conformen dos, la cosa no pot tirar endavant. Un frena l’altre, i tots dos van a remolc, mirant-se de reüll per si l’altre fa alguna cosa no prevista.
La primera visualització recau en el funcionament del Parlament, convertit en un espai per a lluïment d’una presidenta mai imaginada. Laura Borràs vol fer de presidenta, cap del seu partit, Junts x Cat, i alhora controladora d’ERC i, si cal, adversària. Tot alhora, de manera que al final la primera institució queda paralitzada i impedida per les funcions de supervisió i control de l’Executiu. Pèssim balanç, doncs, d’aquest primer any.
Pel que fa al Consell Executiu, se li nota al president Aragonès manca de lideratge, intern i extern. Intern, costa, perquè tenir mig govern no prou fidel ni entregat a la feina col·lectiva costa de ser efectiu. I extern, perquè no ha aconseguit imprimir idees i projectes de país, com per fer-se notar. I la pèssima decisió de no participar en les reunions de presidents ni en altres fòrums de debat i decisió fa perdre oportunitats de primer ordre.
Tenir també dues ànimes, dos cors, o si voleu dues o tres estratègies diferents respecte a grans projectes, complica l’acció de govern. Perdre la inversió per a l’ampliació de l’aeroport és d’una immensa gravetat i manca de visió de futur. Però, afegir-hi els enormes retards a desplegar plans d’energies verdes, dubtes sobre els JJOO d’Hivern 2030, timidesa davant la reestructuració del sector automobilístic, pèrdua d’empreses per la inseguretat futura, etc. han motivat el descens del nostre PIB, i pèrdua de posicions a nivell d’Espanya i de la UE.
No podem estar satisfets d’aquest primer any. En absolut. Hi ha més ombres que no pas llum. I el problema és que no s’hi veu solució a mesos vista. Han interioritzat la inestabilitat fins a arribar a les eleccions municipals de maig de l’any vinent. En aquestes és decidirà qui té més poder territorial: ajuntaments, consells comarcals i diputacions. Després ja es veurà. No hi ha més ambició que arribar sense haver de convocar eleccions abans.
És clar que treballar sota aquestes condicions impedeix una autèntica acció de govern, d’aquí les dificultats per fer una mínima llista de resultats. Som capaços de recordar les polèmiques i els fracassos, però no els èxits. Mal balanç per a qualsevol govern i comença a veure’s la necessitat d’un canvi de cicle per encarar una nova etapa, deixant enrere el temps del fracassat procés.
