Joan Boldú
Enguany s’acompleix el 80è aniversari de la novel·la “L’estranger” i de l’assaig “El mite de Sísif”, d’Albert Camus.
En aquesta obra l’autor defensa que només hi ha un autèntic problema filosòfic: el suïcidi. Jutjar si la vida val la pena o no d’ésser viscuda, afirma, és respondre la pregunta fonamental de la filosofia. És cert que els éssers humans hauríem de ser racionals i que podem ser-ho, si no individualment, sí col·lectivament. Tanmateix, si hom projecta una mirada al món humà i a l’univers s’adona que alguns dels seus diferents rostres expressen l’absurd. Absurd és tot allò que es percep com a manca de sentit, il·lògic, incoherent, irracional. En el si de l’univers, de l’existència humana, en l’art, en la política, en la societat, en les rutines de cada dia apareix l’absurd. Ens invita a pensar! Quantes persones davant de la immensitat del cosmos no s’han preguntat sobre quin és el seu origen, d’on ha sortit. Què és el que han escoltat? Un enorme i paorós silenci! Qui som? Què hi fem, aquí? Silenci! D’aquest acarament entre la pregunta/la crida clamorosa de l’ésser humà i el silenci profund del món sorgeix l’absurd. Deia la filòsofa Chantal Maillard que “besllumar l’absurd de l’existència no és un moment de bogeria, sinó de lucidesa”.
Prendre consciència l’ésser humà de l’absurd és adonar-se que no hi ha res on recolzar-se per justificar la seva existència i la del món. Què fer? Per a Camus (“El mite de Sísif”) hi ha diferents maneres de reaccionar davant de la consciència de l’absurd: el suïcidi, el qual no és una resposta adequada; el salt a la religió, que no és una opció, ja que recórrer a Déu és intentar evadir-se de l’absurd mitjançant la substitució de la raó per la fe; la tercera via és la de l’acceptació, és a dir, acceptar l’absurd de l’existència, entendre que el silenci permanent davant de les reiterades preguntes no comporta que la vida no valgui la pena d’ésser viscuda. Aquesta acceptació és la rebel·lia, és dir, l’ésser humà es posa damunt de les seves espatlles la càrrega de la responsabilitat de la seva existència. Camus ho resumeix amb el mite de Sísif: aquest és condemnat pels déus a pujar una pesada roca al cim d’una muntanya per tornar a rodar avall una i altra vegada, eternament. Absurda tasca, sense sentit, que, tanmateix, l’accepta Sísif com un repte. En el segle XX, durant el qual la humanitat aconseguí avenços tècnics i científics, però, que, amb dues guerres mundials a les seves espatlles, no solament no solucionà els problemes que afectaven l’ésser humà, sinó que els agreujà amb major violència i cruesa, l’art assenyalà que el món no és bell, que és quelcom fracturat, decadent, depriment, buit, inintel·ligible. Expressà l’absurd mitjançant la novel·la -Kafka (“La metamorfosi”)-, el teatre de l’absurd -Ionesco (“La cantant calba”), Beckett (“Esperant Godot”)-, la pintura -el dadaisme, el surrealisme (Dalí)-, el cinema -Buñuel (“El fantasma de la llibertat”)-, l’humor -els germans Marx, els sketches de Monty Python-, l’humor gràfic -Quino (Mafalda)-, etc. En el fons d’aquestes obres artístiques hi ha latent una gran tristesa, un sentit tràgic de l’absurd en la vida política i social.
El segle XXI continua sent una espiral d’irracionalitat. La vida és complexa, barreja d’allò “normal” i de l’absurd en diferents proporcions. Aquesta mescla és inherent a la condició humana. El món és un caos, una realitat trista, buida d’il·lusions, on l’ésser humà és un estranger, un estrany. No és absurd la negació de l’evolució, de la seguretat de les vacunes, del canvi climàtic? No és absurd que la deliberació política s’assembli al fanatisme esportiu dels “ultres”? No és absurd que política i les regles de joc sembli que estiguin elaborades malèvolament per extreure allò més irracional dels ciutadans? No és absurd que els governants deshumanitzats juguin a la guerra com si aquest fos un asèptic joc d’escacs? No és absurd viure en un món on la riquesa global està en mans d’uns pocs?… En política, afirmà, A. Camus, són els mitjans els qui han de justificar el fi.
