Ramon Bosch
Dissabte passat quatre arquitectes –entre els quals el delegat al Vallès del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i el fill de l’autor de la urbanització del Passeig-
van publicar en aquestes mateixes pàgines un excel·lent article aportant la seva visió sobre la reforma que es pretén fer d’aquest espai. L’article explicava d’una manera perfectament entenedora els criteris amb què es va urbanitzar el Passeig i per què la reforma anunciada no compleix els mínims requisits que un urbanisme digne d’aquest nom hauria de complir: “Arribats a aquest punt, queda clar que les intervencions de personalització de l’espai que conforma el Passeig s’han d’afrontar en global, entenent-lo com un tot indissoluble. L’avantprojecte que es va presentar, tot i que encara té molt recorregut per definir-se, de moment el contempla només amb una visió parcial. El projecte s’hauria d’emmarcar en un context molt més ampli, basat en la relació entre la ciutat antiga i l’eixample de la ciutat, en la simetria del conjunt del Passeig, en la linealitat dels vials i en la protecció del parc central respecte al trànsit rodat. Cal contemplar el Passeig en el seu conjunt -i per tant incloent-hi també el context format pels carrers adjacents- per entendre la seva naturalesa, la seva geometria, la seva utilitat, la seva capacitat de resoldre aquest espai… i fins i tot el seu rol simbòlic i històric en el context terrassenc”, deien en el seu article.
Em semblen bastant indiscutibles aquestes afirmacions perquè formen part d’un criteri urbanístic elemental i bàsic: qualsevol reforma urbanística que es plantegi en un espai com el Passeig ha de ser capaç de dialogar amb el que ja hi ha per tal de mantenir-ne el sentit i la coherència. La reforma proposada, en canvi, pertany a aquest urbanisme solipsista que, com que fa veure que obeeix un bé major -fer la vida més fàcil als vianants-, es creu legitimat a tirar pel dret que, en aquest cas, es concreta a desfer l’actual configuració enderrocant els murs de la part nord i posant a la banda sud un total de sis “salons urbans” -es pot ser més cursi anomenant les coses? És a dir, i perquè ens entenguem, es tracta de desfigurar el que hi ha ara i reomplir-lo d’elements que, sobretot, no tinguin res a veure amb el que ja hi ha, com per exemple els bancs ceràmics d’aquests salons urbans.
Hem trigat, però per fi hem aconseguit importar l’urbanisme tàctic, que tants moments de glòria està sembrant a la ciutat de Barcelona, a la nostra ciutat. L’urbanisme tàctic és un oxímoron, una contradicció en els termes, com “justícia militar”, perquè si alguna cosa és l’urbanisme és estratègia i no tàctica, l’urbanisme ha de servir a la visió de la ciutat, no a la seva contingència. L’urbanisme tàctic només serveix per disfressar amb un eufemisme les ocurrències i les alcaldades.
En el seu article, els quatre arquitectes expressaven el desig que la seva publicació servís per encetar un debat sobre aquesta reforma i oferien els locals del col·legi perquè aquest debat es produís. Dimarts, aquest mateix diari va dedicar un parell de pàgines a alimentar aquest debat amb les opinions d’experts tant del camp urbanístic com històric en què, en major o menor mesura, es recollia l’opinió comuna de la manca d’ambició del projecte presentat. I, des de dimarts, el silenci. No em consta que l’Ajuntament s’hagi sentit interpel·lat i, en canvi, crec aquest debat més necessari que mai. I no només sobre el pobre Passeig i el maltracte que està patint sinó en general sobre l’acció d’aquesta gent que, a l’empara d’una institució pública, ens està enlletgint la ciutat en nom d’una mobilitat que només ells són capaços d’entendre.
