A Terrassa hi viuen persones de 130 nacionalitats diferents i amb idiomes d’origen que, convivint a la ciutat, incorporen els mots propis i genuïnament terrassencs. N’hi ha vuit que ens fan particularment singulars perquè només es mencionen a Terrassa i es pronuncien a l’estil egarenc. Cal buscar-los, perquè algunes d’aquestes paraules comencen a amagar-se entre un llenguatge que cada dia incorpora nous mots procedents de la parla popular o de noves realitats com la tecnològica. Per això, recuperar aquests vuit mots com un tresor i fer-los servir, per exhibir orgull de pertinença, pot ser un divertit repte col·lectiu.
Paparola
És la flor que en pocs dies omplirà de vermell l’entorn natural de Terrassa
Paparola o paparota. És un dels mots més egarencs, que ningú més utilitza. Una paraula sonora, dolça, que té nombroses varietats en idiomes com el castellà (amapola), l’aragonès (abadol), l’asturià (papuela) o el gallec (papoula). El mot corre el risc de convertir-se en tan efímer com la mateixa flor. No passarà si el fem servir.
Dàcar
El pastís terrassenc amb nom de capital senegalesa
Per llepar-se els dits. Aquest pastís de forma cònica i arrodonida, fet de pa de pessic farcit de trufa i cobert de viroles de xocolata, és un dols típicament egarenc. Una pasta que, coronada amb una cirereta vermella, ocupa els aparadors pastissers de mitja Terrassa. Darrerament, n’hi ha versions gegantines, per compartir. El Dàcar pren el nom de la capital del Senegal, Dakar.
Xena
La porqueria sota les clavegueres o les rieres
El mot no fa referència directa a la brutícia. Més aviat la xena és una cosa que fa nosa, que destorba, que molesta. Al Vallès central s’utilitzava per mencionar el que quedava sota els pous morts o les comunes de les cases, al fons de les rieres o del clavegueram. Paradoxalment, en realitat la xena no era sobrera, donat que es feia servir per adobar els camps i els horts. A Girona diuen “fer xena” per dir “fer merder”.
Taifa
La carmanyola que ens portem amb el menjar a la feina o d’excursió
La portaven els i les obreres del tèxtil i les continuen utilitzant els estudiants, els esportistes i els treballadors. A Terrassa, van decidir nomenar com a taifa les capses de llauna o d’alumini, recollint el mot del mot àrab ‘taifa’. És una paraula que ja ens és pròpia i que pronunciem quan la resta de persones parlen de ‘fiambrera’.
Llòfia
Una taca a la roba, aquella que fem involuntàriament
Els investigadors de l’Arxiu Municipal no han trobat cap diccionari que reculli aquesta paraula, que a la ciutat de Terrassa es fa servir per nomenar la taca que ens fem a la roba quan mengem, i de forma involuntària ens fem una llòfia. Hi ha llocs on utilitzen un nom similar, com a Llofriu, on a aquestes taques se les denomina “llufes”.
Mery
La fregona de tota la vida que es va inventar a Terrassa
Ningú a Terrassa parla del “mocho” o la fregona quan es refereix a la baieta que hi ha al final del pal de fregar el terra. A Terrassa és la Mery, el nom amb què la va batejar la indústria local que la va inventar. Es va fer tan popular que a molts llocs encara parlen de la Mery.
Cuarto de reixa
L’habitació que dóna al carrer, amb una finestra enreixada
Ja quasi no en queden i es creia que eren exclusives de Terrassa. Aquelles estances de les cases de planta baixa que donaven al carrer i estaven protegides per una finestra coberta de reixes metàl·liques. Els egarencs les van batejar com el “cuarto de reixa”, però resulta que el mot també es fa servir a la costa, a municipis com Sitges, o Vilanova i la Geltrú.
Palaudina
Un pastís d’ametlles que recorda la Torre del Palau
No és tan popular com el Dàcar, però és el mot més modern dels genuïnament terrassencs. El 1986 el Gremi de Pastissers de Terrassa i Comarca van crear aquest pastisset cilíndric d’ametlles, avellanes, ous, sucre, xocolata i aromes de ratafia. El seu autor és Xavier Jurado, que va embolcallar el pastís amb una cartolina amb la figura dibuixada de la Torre del Palau.
Noms, cognoms carrers i places amb mot local
“Passa a tots els pobles i ciutats i és bo reconèixer aquests noms propis i col·lectius, perquè formen part de la riquesa de la llengua”. Són paraules de Teresa Cardellach, cap del servei municipal d’Arxius i coautora, amb Joan Soler i Joaquim Verdaguer, recentment traspassat, del llibre “Els noms de Terrassa” (2007). Als mots propis de la ciutat cal sumar noms, cognoms i expressions pròpies, com “baixar a Terrassa”, que feien servir especialment els veïns d’alguns barris del nord de la ciutat quan es desplaçaven al centre de la ciutat. “La llengua evoluciona constantment –comenta Cardellach– i alguns mots queden obsolets. Evoluciona la societat, ho fan els fets i també les paraules”. Del centre de Terrassa perillen noms populars com el del carrer del Gel, per la fàbrica de gel que hi havia al Mercat, o les Quatre Carreteres, a la cruïlla del carrer Topete amb la carretera de Montcada.
