Carol Duran, violinista i directora artística del Tradicionàrius
A casa seva, explica, sempre hi ha hagut música. “Soc de família andalusa i a les festes sempre s’ha cantat i ha estat molt bonic”, recorda. Els seus pares van apuntar primer a la seva germana al conservatori fins que li va tocar a ella, quan tenia sis anys.
Va deixar d’estudiar música amb 14 anys, però, quatre anys més tard, es ve “reenganxar” as aquest món quan li va proposar tocar amb el grup de folk La Carrau. Es va decantar pel violí, gairebé, per descart. “Volia tocar l’arpa, però no es feia a Terrassa, el violoncel em van dir que era massa gran, la guitarra i el piano ja estaven agafats”, assenyala.
Amb aquest grup va estar durant més de vint anys, i també ha passat per altres, com Betzuca, Les Violines, Las Migas i ara forma part de Flamengrass, una fusió de flamenc i bluegrass que està tenint força ressò a fora. Han editat un disc, de nom “Alegria”.
“Soc molt tastaolletes i m’agrada provar coses noves i crear-me reptes”, explica. Compondre música, creu, “és una via d’alliberament de moltes coses i la música té una part curativa i et sana una mica l’ànima”, afirma. I tocar en directe “em dona molta energia”.
Es va formar com a gestora cultural i ara és la directora artística del Tradicionàrius. Això li ha permès unir la música amb la gestió cultural. “Per mi és perfecte”, diu.
La música no li deixa molt temps lliure. Li agrada la muntanya i la natura. “Soc molt social i m’agrada quedar amb els amics, i fer festes”. Però tocar i compondre omplen moltes de les seves estones.
