Ander Zurimendi, periodista
El castellà parlat a Catalunya ha incorporat paraules i expressions catalanes, que reflecteixen les migracions del segle.
“Nene, que hay que fregar las racholas.” Isabel sempre em renyava, quan no feia el meu torn de la neteja de l’escala. I ella em renyava, però jo somreia, perquè aquella “rachola”, tan sonora, tan híbrida, em feia moltíssima gràcia. M’encanta.
Isabel ha estat la meva veïna del primer pis durant molts anys. Nascuda a Extremadura, va venir fa anys i panys. I, malgrat que no parla català (ai, las!), el seu castellà està ple de catalanades. I és que el castellà parlat a Terrassa (i per extensió, a Catalunya) ha incorporat moltes paraules catalanes, que ha adaptat a la seva grafia. Podríem fer tot un diccionari amb aquestes peculiaritats lèxiques: “rachola”, “barrecha”, “achafar”…
Potser vaig errat, però fa la sensació que són expressions que fan servir, sobretot, les persones que van migrar a Catalunya i els seus primers fills nascuts a Catalunya. Però no pas les següents generacions, les quals han estudiat en català a l’escola i, malgrat que siguin eminentment castellanoparlants, separen clarament l’àmbit d’una llengua i el de l’altra.
Aquestes catalanades sempre m’han fet molta gràcia, si bé no és gens estrany que s’hagi produït el fenomen. I és que, en el seu procés d’adaptació al medi, el castellà ha incorporat tot un seguit de paraules catalanes. Una “barrecha” que crec que forma part del patrimoni immaterial de Catalunya. I que és part de l’anomenada cultura xarnega, que ha existit i existirà.
“Rachola” i “barrecha” pugen precisament al podi de les catalanades més habituals. Matís: un podi elaborat amb percepcions personals i sense pretensió de ser categòric ni estadístic. De fet, sembla que les catalanades més habituals siguin paraules catalanes amb J-, G- i X-, ja que en castellà es pronuncien indistintament amb Ch-. De rajola, “rachola”; de barreja, “barrecha”. De aixafar, “‘achafar’ la verdura”. D’engegar, “‘enchegar’ el coche”. De xafardejar, “chafardear”. De panxa, la “pancha”. D’anxova, “anchova”. De carxofa, “escarchofa”. De la mongeta, “moncheta”. De butxaca, “buchaca”. De gírgola, “chírgola”.
Altres paraules prestades que sovint es poden sentir en el castellà parlat a Catalunya són traduccions com “la yaya” (per la iaia) i “el tito” (pel tiet). Moltes tenen a veure amb la cuina, com ara “el alioli” (per all i oli), “el rustido” (per rostit) i els verbs sucar i remenar (pronunciats amb una marcada “R” final).
A mi ja em podrien estar parlant en castellà, però no vaig entendre res quan vaig sentir per primer cop paraules com “‘plegar’ de clase”, “que venga el ‘paleta’” o “compra en el ‘colmado’”. Perquè jo, en castellà, diria “salir de clase”, “que venga el albañil” y “compra en el ultramarinos”. En el meu castellà del País Basc, tampoc em visitaria al metge (senzillament hi aniria) ni tiraria oli a l’amanida (n’hi posaria). Dues amb “P”: ni picaria el timbre ni ompliria la pica. Però en el castellà de Terrassa, sovint, “se pica el timbre” y “se llena la pica”. I ho trobo preciós.
En altres casos, la paraula també existeix en castellà (però en sentit més arcaic i en desús). Com ara arribar i agradar. Senzillament, el castellà parlat a Catalunya l’empra més. En altres, el canvi és girar-li el gènere a una paraula. La mar, la fresca. “El mar” i “el fresco”. Ep! I és un fet sociolingüístic que es produeix a tot el domini catalanoparlant. A Mallorca, per exemple, el castellà ha incorporat el mot “porsella”, per porcella (el garrí del Principat).
Finalment, algunes d’aquestes catalanades també les faria -involuntàriament- un catalanoparlant quan parla en castellà. Probablement no diria “achafar”, però sí “a qué hora plegas”. Suposo que aquest és el motiu pel qual es van popularitzar entre castellanoparlants.
La promiscuïtat del castellà amb el català ha constituït un nou argot castellànic, que reflecteix el període històric de les migracions del segle XX. I que cal documentar i reivindicar la seva peculiaritat. Perquè reconeixent aquesta alteritat, fomentem la cohesió social del poble català.
