Antonio Machado
La reforma de les pensions, segons la Llei 21/2021, afecta diversos continguts importants per als pensionistes. El primer és el mecanisme per a la revaloració de les pensions en cada exercici anual.
Aquest concepte ha estat vilipendiat des del govern de M. Rajoy fins als nostres dies. La seva definició de revalorització de la pensió s’ha anat traduint sobre la base dels interessos de cada grup polític que “li ha ficat mà” en base al seu objectiu regressiu, però venent-lo com un avanç.
Abans del 2011, a les retribucions del treballador, ja fos salari o pensió, se li aplicava un increment, a l’inici de l’any, igual a la inflació prevista en els PGE. Quan acabava l’any, si la inflació real havia estat superior a la prevista en els PGE, s’aplicava una clàusula de revisió segons l’IPC real hagut l’any en curs. Aquest concepte venia definit per la negociació col·lectiva en l’àmbit del treball i de les pensions, controlat per l’Institut Nacional d’Estadística, aquest s’aplicava en el salaris i pensions al final de l’exercici, recuperant aquest valor en els conceptes bàsics de la seva taula retributiva, i el diferencial generat l’any es recuperava amb una paga addicional a l’inici de l’any següent.
El Partit Popular es va atrevir a dir revalorització a un increment fix del 0,25%, i el venia com una mesura que assegurava que les pensions no perdrien mai poder adquisitiu. Tota una fal·làcia de prestidigitador televisiu. Aquest insult a la intel·ligència va mobilitzar el col·lectiu de pensionistes fins que en el 2018, en l’últim govern de M. Rajoy, i per necessitats polítiques per aprovar els PGE, des d’Euskadi el van pressionar perquè actualitzés les pensions en funció de l’IPC real. La presència de centenars de milers de pensionistes, per tot el territori nacional, va fer que les condicions d’aquesta revalorització última es mantinguessin fins al 2020. Amb el govern de coalició, i per imposicions de la Unió Europea, va procedir a realitzar una reforma integral de les pensions. Fins ara ha afectat diferents continguts de la llei per a l’accés a la pensió.
La primera mesura definida en la reforma es refereix a la revalorització de les pensions, però aquest concepte s’entén de diferent manera, tant per al govern com per als sindicats signants, UGT i CCOO. Ara han acordat una fórmula molt més complexa. Es tracta de continuar valorant en períodes de 12 mesos, però es calcula sobre la base de cada valor mensual, en el seu valor interanual, sobre la base del càlcul de la mitjana ponderada, i aquest és el valor que entenen com a pèrdua de poder adquisitiu. Realitzada aquesta fórmula magistral en el 2021, el valor resultant és un 2,5%.
Segons les dades de l’INE l’IPC acumulat de l’any 2021 entre desembre del 2020 i novembre del 2021 (12 mesos) ha estat del 5,5%. Aquestes dades ens indiquen molt clarament que la fórmula acordada és una cosa i la recuperació de poder adquisitiu n’és una altra de molt diferent. La realitat és que perdem un 3% de valor en la nostra pensió.
Malgrat això, continuen afirmant que és correcte fer-ho així. Bé, a Espanya és possible que s’ho creguin. Tenim un rei emèrit que ha robat a tort i a dret i el poble continua aplaudint-lo. Spain is different!
Els pensionistes venim d’una etapa molt dura. La crisi financera del 2008 va incrementar la pobresa del poble espanyol més d’un 20%, encara s’està suportant un col·lectiu d’11 milions d’espanyols que sofreixen exclusió social i, d’ells, 6 milions d’espanyols en pobresa extrema. Els pensionistes hem perdut en aquesta etapa entre un 7-8% de poder adquisitiu.
La pensió mínima contributiva està entorn dels 685 euros. El col·lectiu major de 50 anys continua sent el pitjor aturat. Des de la crisi financera més de 2 milions d’aturats de +50 anys s’han vist obligats a accedir a la pensió, amb 61 anys, i la penalització corresponent, entorn del 30% del seu valor. Uns 5 milions de pensionistes cobren menys de 600 euros.
Davant d’aquest panorama, les imposicions perquè els pensionistes espanyols siguem víctimes d’ajustos econòmics en el marc de la Unió Europea, quan els més rics en aquest mateix període s’han incrementat més d’un 650%, és del tot indecent. Per tant seguim cada dilluns concentrats a l’atri de l’Ajuntament de Terrassa.
Amb aquestes dades, fer una gestió de govern a on no aconsegueixes erradicar aquestes bosses de misèria diu molt dels polítics actuals. I més quan veiem com el capital s’està enriquint a marxes forçades amb la misèria del poble.
Aquesta tendència s’ha de trencar com sigui. Ser d’esquerres no és una etiqueta que ho posi, són els resultats econòmics i de drets del poble que ultrapassin les condicions imposades des de la dreta. En aquesta fase amb el govern més progressista de la història d’Espanya no havia de posar el llistó a la part més lesiva de la política econòmica dels governs anteriors de dretes, sinó que es tractava de tornar a les condicions econòmiques i laborals que tenien abans de la crisi financera del 2008. Perquè si no es així resulta que estem consolidant allò que el capital ha perseguit en aquests 10 anys: transformar les condicions econòmiques i laborals de forma que l’Estat del benestar deixí de ser el referent que ha estat abans del 2008. Ara es tracta que el poble es plantegi que ha de viure amb molt menys del que teníem abans. Aquestes són les regles imposades pel capital amb la inacció de les entitats socials i la resta, a mirar això des de la nostra pèrdua de consciència de classe.
Resultat, el feixisme avança perillosament a l’Espanya actual amb la complicitat del conjunt del sistema, grups polítics de dretes, poder judicial, cossos armats de policia i exèrcit, mitjans de comunicació al servei dels feixistes i l’Espanya de Franco veure-la com una alternativa a la nostra democràcia.
