Per què va estudiar per a metge? Va ser una casualitat. No sabia si estudiar per metge o per advocat i com que el meu germà ja era advocat, vaig pensar que faria medicina. No tenia cap motiu especial. Crec que fan triar massa aviat a la gent, que és molt jove. Jo llavors no tenia cap informació. A la meva època era una carrera molt avorrida perquè era molt memorística i et feien estudiar de memòria moltes operacions. Vaig ser un mal estudiant i en comptes d’en sis anys, la vaig acabar en vuit, la trobava molt pesada. I la vaig acabar gràcies a la meva nòvia. Hi havia tres assignatures que no hi havia manera d’aprovar-les i ella m’animava a estudiar.
Tenia molt clar quina sortida volia fer en acabar? Quan tenia 17 anys ja vaig escriure unes teories sobre el càncer i era una malaltia que em va atraure des del primer moment, però quan vaig acabar la carrera no hi havia serveis d‘oncologia, que jo sabés. Vaig estar un temps treballant, em vaig casar i feia bàsicament substitucions. Si no eres fill de metge, ho tenies molt malament i no existia el MIR.
I què va fer? Una vegada més, la meva dona, que era una dona molt intel·ligent i com a parella estàvem extraordinàriament integrats. Em va dir de mirar a un poble i vaig anar al Col·legi de Metges i hi havia vacants del que es deia el metge titular. I vam anar a Sant Sadurní d’Anoia. Allà vam ser molt feliços. En el poble ens van donar molt suport i estàvem tan bé que m’hauria quedat tota la vida. Però jo tenia dues obsessions, una era el càncer i l’altre era que volia ser catedràtic.
Com arriba a Terrassa? Després vam estar uns mesos al Pla del Penedès, on també vam estar molt bé. Però va sortir la possibilitat d’una plaça a Terrassa o a Sabadell. Com que la meva dona tenia una tieta monja que estava treballant a l’Hospital de Terrassa, vam venir aquí. Continuava fent medicina general i vaig agafar una plaça a urgències. Ens vam fer molt amics del doctor Andreu Fresnadillo i ell sabia que em feia molta il·lusió el tema del càncer i em va parlar d’unes beques a l’Hospital de Sant Pau d’un servei d’oncologia. I en vaig guanyar una. Allà va començar la meva història com a oncòleg.
I li arriba l’oportunitat d’anar a formar-se a París. Vaig aconseguir una beca per anar a un dels considerats com a millors hospitals del món en oncologia, el Gustave Roussy, a París, i allà vaig conèixer els grans pares de l’oncologia com el professor Mathé, el professor Denoix o el professor Tubiana. Vaig veure un altre món.
Posteriorment, entrarà a treballar a l’Hospital Clínic. Vaig conèixer al professor Rozman i vaig entrar al Clínic com a hematòleg. Li vaig dir de crear un servei d’oncologia i, primer, es va fer una secció i, després, es va convertir en un servei.
Allà va poder complir l’objectiu de ser catedràtic. Li vaig dir al professor Rozman que volia ser catedràtic d’oncologia, però llavors això no existia. Em va proposar ser professor de l’escola d’hematologia, Farreras Valentí. Però vaig insistir i llavors vaig ser professor agregat d’oncologia. Al final es va crear una càtedra i vaig ser el primer catedràtic d’oncologia a Espanya.
Una etapa també molt il·lusionant va ser a Europa. Sí, Vaig estar catorze anys representant a Espanya dins del programa Europa contra el Càncer i també vaig ser expert per l’OMS, de 1983 a 1987. Es va fer una gran tasca i va ser una experiència molt bona i de gran record.
Va crear una fundació, també. L’any 1996, pensant en què faria després dels 70 anys, que és quan jubilen als catedràtics, una persona que vaig conèixer, em va suggerir crear una institució de professionals que informés la gent sobre el càncer. I vaig crear la Fefoc (Fundació per a l’Educació i la Formació en Càncer). Aquí fem vídeos informatius, tenim quatre pàgines d’internet i fem llibres. És la meva il·lusió actual i estem fent una gran tasca informativa. Estem innovant constantment i ara entrarem la intel·ligència artificial dins de la informació.
La prevenció és la base per evitar el càncer? És l’ideal, actuar evitant que les causes que provoquen una malaltia es posin en contacte amb un individu. Per exemple, no fumar. Les recomanacions més importants són el tabac, la dieta mediterrània, fer exercici físic o protegir-se del sol. Però a darrere d’aquestes coses, hi ha indústries molt poderoses que tenen uns interessos diferents. I les administracions, a més, dediquen pocs recursos per a la prevenció.
Cada vegada es cura més? Les xifres de curació han anat augmentant. Però en conjunt es curen de càncer un 50% i escaig de persones a Espanya. El problema és que augmenta la curació, però augmenta la freqüència. A Espanya cada any hi ha 270.000 casos nous, que és molt. I moren més de 100.000 persones a l’any. Les xifres milloren massa a poc a poc. A més, amb la Covid, s’han suspès la majoria de programes de detecció precoç.
S’acabarà algun dia? Suposo que sí. El que sí que progressarà molt serà la prevenció, a pesar de la força dels diners. I com més sapiguem de la genètica, més a prop estarem de la solució.