Joan Boldú
El dia 26 del passat desembre morí Edward O. Wilson, un dels millors científics del segle XX.
Va ser fundador de la sociobiologia -les bases biològiques del comportament-, pare de la biodiversitat, humanista científic i entusiasta defensor de la unitat del coneixement: “Quan hàgim unificat suficientment determinats coneixements, comprendrem qui som i per què estem aquí”. Criticà l’actual fragmentació del coneixement, les ideologies postmodernistes i defensà un retorn als ideals de la Il·lustració. Morí en temps de pandèmia, quan les especialitats mèdiques han hagut de fer de la necessitat virtut per connectar-se entre si i entre altres especialitats científiques, socials i humanes per tal d’esforçar-se a superar aquesta malaltia global.
El mirall trencat del saber és un dels problemes de la nostra època. El coneixement està fragmentat en múltiples especialitats, cadascuna d’elles en un vast camp d’estudi i alhora subdividides en altres especialitats. Aquesta ultraespecialització té una part positiva en tant que ha estat el ressort que ha fet progressar la ciència. Té, però, alhora, efectes negatius, ja que crea el problema de la separació del saber en petites esferes incomunicades entre si, absents d’un llenguatge comú que impedeix la visió i comprensió del conjunt. Davant d’aquesta divisió del saber Wilson es proposà crear ponts entre les diferents branques científiques, i entre aquestes i les ciències socials i humanes. Intentà oferir-nos una visió del món com a unitat, que ell anomenà “l’encantament jònic”, concepte “prestat” per l’alemany Gerald Holton, físic i historiador de la ciència. L’origen d’aquest terme coincideix amb el naixement de la filosofia, que duu en el seu interior la llavor de les ciències, i es refereix a la tasca intel·lectual dels antics filòsofs jònics, els quals tractaren de discernir les lleis naturals que regeixen el cosmos. En poques paraules, “l’encantament jònic” no és res més que la creença que les lleis naturals poden ser descobertes i enteses.
La clau de la superació de la divisió entre les ciències naturals, socials i humanes i de la recerca de la confluència del coneixement és per a Wilson la “consiliència” (“Consilience. La unitat del coneixement”, 1998). Aquest vocable -“consiliència”- fou emprat molts anys abans pel científic William Whewell (“Filosofia de les ciències inductives”, 1840), entès com el coneixement que es basa en la connexió de fets i teories pertanyents a diferents sabers i que acaben mostrant-nos un àmbit comú d’explicació.
Des dels antics jònics hi ha hagut un intent permanent, però frustrat, de cercar la unitat del coneixement. En aquest sentit afirma Wilson que la millor empresa de la ment sempre ha estat i serà l’intent de connectar les ciències amb les humanitats. La idea central de la “consiliència” és la convicció que les ciències, les humanitats i les arts tenen un objectiu comú: atorgar un sentit del que hi ha -el misteri de l’univers i la realitat de la condició humana- tot i asseverant que el món és ordenat i pot ser explicat per un petit nombre de lleis naturals i que es pot superar la divisió entre les ciències i les humanitats.
He comentat més amunt que Wilson ha mort en temps de pandèmia, l’aparició de la qual ha estat una oportunitat per recompondre -provisionalment (?)- el mirall trencat del saber perquè reflecteixi la imatge de la unitat, és a dir, perquè els sabers mèdics i moltes altres especialitats s’hagin esforçat a connectar-se, a caminar junts, a coordinar-se, a compartir les dades amb transparència per tal de superar la pandèmia. Sabem que només les malalties infeccioses poden causar una pertorbació global, un desordre total i canviar el destí de la humanitat. Sortosament professionals de les ciències mèdiques i d’altres múltiples àrees del coneixement es posaren des de l’inici de la pandèmia a l’avantguarda de la lluita contra la Covid-19 des dels laboratoris, els instituts d’investigació científica, els hospitals, els CAP, les universitats…Quantes vides han salvat!