Hi ha alguns projectes artístics que primer fan gira i després s’instal·len en els grans teatres de Barcelona. Aquest és el cas de “El pes d’un cos”, de Victoria Szpunberg, que es podrà veure primer a Terrassa (diumenge al Teatre Principal) abans que arribi al Teatre Nacional de Catalunya i al Centro Drámatico Nacional de Madrid.
Estem davant, doncs, d’una gran oportunitat per ser els primers espectadors a compartir aquest espectacle que parla de la vellesa, un tema sempre actual i un problema encara no resolt del tot de la societat occidental. Aquest espectacle, a més, té com a protagonista a Laia Marull, una actriu que ha arribat a la maduresa de la seva carrera amb registres de personatges amb molt de carisma, especialment a través del cinema, on ha rebut tres Goya per “Pa negre”. “Te doy mis ojos” i “Fugitivas”.
El text “El pes d’un cos” és una reflexió sobre la dificultat d’envellir dignament a la nostra societat, quan el cos ja no ens respon i la manca de recursos és una realitat imposada. En l’obra, Laia Marull pren el rol de la filla que ha de cuidar el pare que ha patit un ictus i passa a ser una persona gran totalment dependent.
L’actriu explica que “és una obra que exposa una situació per parlar de moltes coses. Parlar de l’ésser humà de com afrontem una situació sobrevinguda alhora que fa una crítica al sistema perquè la persona cuidadora se sent impotent perquè se sent molt sola per gestionar un pare que cada dia és més fràgil”.
Marull destaca d’aquesta obra la seva posada en escena. “Té una manera de fer una mica singular, diferent, perquè la història es conte, a través d’un monòleg de la filla, però amb les intervencions d’altres persones que interaccionen”. La filla pica portes a totes les administracions inútilment sense cap solució al problema i sembla que només trobarà consol en un zelador, un conductor d’ambulància, que apareixerà com un àngel enmig del caos.
Catarsi
L’actriu avança que les primeres funcions que han fet de l’obra han emocionat. “Vàrem fer unes primeres sessions per rebre els “inputs” del públic i la resposta va ser una catarsi. I és que és una obra que té molt joc teatral. La història és molt dura, però l’autora ha sabut posar-li molta ironia, humor, música per suavitzar-la”.
Laia Marull arriba en aquest projecte amb una trajectòria molt sòlida on ha sobresortit per fer obres molt dramàtiques. Té assumit que “em busquen més per fer drama que comèdia, encara que l’essencial és la història i l’equip artístic”. En aquest sentit, subratlla que des de sempre li ha motivat les històries que parlen d’emocions. “A mi m’agrada implicar-me en projectes que parlen de nosaltres, de les coses del nostre entorn i que ens identifiquen”.
De fet, aquest compromís l’hem vist al llarg de la seva carrera interpretant a dones que es reivindiquen abans, durant i després en societats liderades per homes. Una de les últimes grans dones per aquesta gran actriu ha estat “Mariana Pineda” de Federico García Lorca, basada en la figura de la noia de Granada que al segle XIX va ser condemnada a mort per defensar la llibertat.
Marull diu que està estimant el teatre tant com ho va fer amb la càmera de cinema. “A mi el que em captiva és el joc teatral i implicar-me amb el cos, la veu i l’ànima. Però quan acabo, ja està perquè aquesta professió és un joc”
