Jordi Balcells
Des de sempre la paraula ha estat rellevant: és el principal recurs que ens connecta amb el món. Des d’ella transmetem la nostra energia vital, els nostres coneixements i els nostres sentiments en relació amb els altres.
Col·lectivament, és el recurs que fa avançar la societat. També és el recurs que l’emmalalteix, perquè la paraula és el recurs, les idees: els continguts els hi posem nosaltres. Des dels nostres valors, les nostres experiències i els nostres objectius personals, influenciats per les nostres emocions que participen en tots els processos. Com deia Henry Wallon, investigador de la intel·ligència humana: “L’estructuració del pensament no és possible sense la contribució de les emocions, i aquestes no es poden desenvolupar sense la interacció amb els altres”. Per tant, la paraula obeeix aquestes tres dimensions.
Entrant en la perspectiva evolutiva social, hem arribat a la realitat actual de la mà de tres paradigmes: el primer va definir la societat de la informació i la comunicació en què un dels ingredients va ser “l’internet de les coses”. El segon va fer emergir la societat del coneixement, posant l’accent en la renovació de continguts de ràpida caducitat i la necessitat d’actualitzar-los i renovar-los constantment.
El tercer és en el que transitem ara: és el de la intel·ligència artificial i la tecnologia digital. Els tres queden lligats transversalment mitjançant el poder de la paraula que els fa visibles i dóna forma als continguts.
Sense paraula no hi ha evolució. Totes les veus expertes admeten que, sense l’aportació de la paraula, és a dir del llenguatge, no hi hauria evolució. Per això la paraula té tant poder, cada vegada més. Sense la seva contribució, la capacitat de saber quedaria compromesa i estancada, es produiria el silenci social i entraríem en un procés involutiu. Les persones autistes són un exemple del bloqueig de la comunicació i de l’ús de la paraula. Per això estan en una posició d’aïllament emocional i cognitiu.
Atenent la transcendència d’aquest factor com l’instrument essencial i ineludible de progrés, ens hem de plantejar si donem la rellevància necessària en els plans d’estudi que pretenen capacitar les generacions joves perquè sàpiguen construir el futur. Personalment, penso que limitar la comprensió del llenguatge, de la paraula, a una assignatura i poc més és totalment insuficient. Necessitem convertir-la en el nucli de desenvolupament global. D’aquesta manera l’aprenentatge guanyaria força en tots els àmbits i crearíem itineraris de transformació molt potents.
Per posar un exemple d’aquesta influència, em permeto relatar un fet. En l’època en què jo era director de l’EUNCET, un dels anys l’informe PISA denunciava que en el nostre país flaquejaven el llenguatge i les matemàtiques. Férem als alumnes una anàlisi valorativa entre les dues matèries i constatàrem que la deficiència en el domini del llenguatge limitava el rendiment en les matemàtiques. No entendre els significats dels enunciats dels problemes impedia resoldre’ls bé. Férem un treball intensiu de reforç del llenguatge i reduirem un 14 % els suspesos en les mates i guanyàrem mig punt en el rendiment global.
Voldria, per tant, donar alguns suggeriments de l’enfortiment de la comprensió lingüística.
En nens i nenes petites, els pares haurien de ser també els primers entrenadors en el domini del vocabulari. El llenguatge hauria de prioritzar, a través de jocs, contes i converses familiars. També haurien de reforçar el seu interès a llegir i compartir la creació d’arguments imaginatius, mitjançant imatges diverses que utilitzaran com a estímul.
Dins de l’escola, des de l’inici, l’enriquiment lingüístic hauria de formar part de la diversitat d’aprenentatges que es corresponen d’acord amb l’edat.
A mesura que s’avança en els nivells de formació, aquest factor ha de ser cuidat de manera preferent, més enllà de l’assignatura que correspongui: diversificar temàtiques escolars, generar converses i debats interessants amb esperit crític, escriure vivències i confrontar idees pròpies, intentant descobrir en què estem ben preparats i preparades i en què ens falta suficient comprensió i expressió.
En els trams superiors, l’exigència d’un bon domini del llenguatge hauria de ser prioritària a qualsevol altra.
Tot això és important perquè la riquesa que dominem ens farà persones guanyadores en la dialèctica de la comunicació professional, que ocuparà més del 60% del temps de treball. A l’hora serem més hàbils en els diàlegs i els diàlegs poden portar a la negociació i al pacte. Aquesta forma d’intercanviar idees pot reduir confrontacions agressives i aportar reflexions més sensates.
En una societat tan competitiva dialècticament com l’actual, la capacitat de comunicació ben argumentada és en si mateixa un factor d’èxit, però la seva deficiència comprometria un bon desenvolupament personal.
Considerant que es pot millorar en aquest sentit, siguem diligents a aprendre i ajudar a aprendre. Serà molt efectiu i gratificant per a la societat i un ingredient de riquesa per a les noves generacions.
