Salvador Cardús i Ros
Sí: al Mercat de la Independència hi fa fred, molt fred. I a l’estiu calor, molta calor. És un vell problema, tan vell com els 114 anys que fa que existeix, tot i que quan va ser inaugurat l’avantatge que representava un espai cobert es devia imposar per damunt del fet previ d’haver de treballar a la intempèrie.
Però sí, ara estem acostumats a uns altres nivells de confort, i tant els paradistes com els clients esperen poder vendre i comprar en unes altres condicions. Hi va el futur del mercat, ara deixat a mans del fons Next Generation. Ai!
No entraré a valorar les dificultats ni el cost d’una bona solució per temperar les puntes de fred i calor del Mercat de la Independència. És un edifici el projecte del qual no tenia previstes les exigències de cent anys després. En canvi, sí que escau discutir la intervenció que s’hi va fer per aclimatar-lo fa una dotzena d’anys, amb un cost declarat de 300.000 euros -la informació parla del preu d’“instal·lar” l’equip, que suposo que l’inclou, però no dels estudis tècnics previs i altres despeses- i que tothom està d’acord que va resultar totalment inútil, si no empitjorava i tot la sensació de fred.
I és que una cosa que sempre m’ha semblat curiosa de les inversions públiques és l’absència de responsabilitat quan les decisions són errònies o comporten despeses inútils. El cas del Mercat de la Independència és un bon exemple del que dic, però n’hi ha molts més, com ja havia estat el deteriorament de les llambordes de la Rambla. En aquest intent fallit de climatització és de suposar que es van encarregar estudis tècnics a empreses externes i expertes que, pel que es veu, van aconsellar molt malament. Van assumir alguna responsabilitat? I després hi devia haver algun responsable municipal d’haver triat l’empresa, d’haver-hi donat el vist-i-plau i de fer-hi la inversió. Es van passar comptes, ja no dic amb el patrimoni personal, però sí en termes professionals d’uns polítics o dels altres?
Sovint, el problema ja no és tant la inversió inicial com el manteniment de determinats equipaments que, bé sigui perquè no es consideren prioritaris, bé sigui perquè reparar-los és massa car o té mala solució, es deixen deteriorar anys i anys. Ara penso en l’entarimat de fusta de davant del Castell Cartoixa de Vallparadís. Algun arquitecte devia tenir la idea de posar un terra de fusta en la zona més propera al castell, qui sap si per la mala consciència de fer desaparèixer tot l’enjardinat que l’havia envoltat i per aquell fossat horrible de color rosa que s’hi va deixar. Tanmateix, al cap dels anys, els taulons de fusta es van anar esqueixant i podrint. Com que amb la humitat es feien relliscosos, s’hi van pintar unes tires rugoses d’una pintura caríssima, segons explicaven els mateixos operaris. Van durar quatre dies. Després s’hi van collar unes peces metàl·liques encara més perilloses. I encara després, allà on ja hi havia forats, s’hi van posar unes fulloles que entrebancaven més que no pas solucionaven el problema. Finalment, en vista de tots els fracassos, s’hi van posar unes tanques unides amb aquestes bandes de plàstic que fan un pengim-penjam ben galdós. I quants anys fa que aquesta imatge d’abandonament presideix l’entrada a dos espais tan emblemàtics com són el Museu de Terrassa i el Museu Tèxtil? N’he perdut el compte. No sé quines garanties s’exigeixen als tècnics i a les empreses quan s’aprova obra pública nova o quan s’instal·la mobiliari urbà. No sé quina responsabilitat hauria d’assumir el polític que ho aprova. Però el que és notori és la incapacitat per respondre al procés de deteriorament. Sigui el Mercat de la Independència, sigui l’entarimat de davant del Castell de Vallparadís.
