A les beceroles del segle passat, Terrassa rondava els 16.000 habitants i era una ciutat ben diferent de l’actual. El soroll dels telers i la grisor de les fàbriques senyorejaven un paisatge urbà i mental marcat per la indústria del tèxtil. Els rics i prestigiosos prohoms locals veien florir els seus vapors i la classe treballadora servia de mà d’obra per a una indústria que duraria gairebé un segle i seria el senyal d’identitat de la ciutat. El que va començar com una necessitat per a formar enginyers tèxtils ha derivat, 120 anys després, en una part fonamental del que és actualment la segona ciutat universitària més gran del país.
Tot va començar el 19 d’agost de l’any 1901, quan la Gaceta de Madrid va publicar un Reial decret del Ministeri d’Instrucció Pública i Belles Arts. En el seu article número 49, es proposaven les ciutats en les quals es podria crear una escola superior d’Indústries (estudis de peritatge). A banda de Terrassa, a la llista hi apareixien Madrid, Alcoi, Béjar, Gijón, Cartagena, Las Palmas, Vigo i una altra localitat catalana, Vilanova i la Geltrú. Assenyalava el decret que “es podrà autoritzar la creació d’aquestes escoles a instància de les corporacions provincials o municipals, a expenses de les mateixes, sempre que en els seus estudis i organització s’acomodin a allò que disposa el present decret”.
No té res d’atzarós que el nom de Terrassa aparegui en aquesta selecta llista. Al llibre editat per Doris Moreno “Terrassa, bressol d’enginyers”, l’historiador terrassenc Josep Puy i Juanico destaca la importància que va tenir la figura d’Alfonso Sala en la creació de l’Escola Industrial i per extensió en els estudis d’enginyeria, òbviament tèxtil (les altres arribarien després) a la ciutat de Terrassa. “Sala representava el districte electoral de Terrassa i destacà per les importants tasques de responsabilitat i implicació en diferents institucions econòmiques de la ciutat”. Ho diu en el capítol titulat “Alfons Sala i la Fundació de l’Escola Industrial”. I hi afegeix: “L’Escola provoca un gran consens i una inqüestionable implicació. Molta gent, en petita o gran mesura, col·laborà amb el seu esforç i perseverança per aconseguir l’Escola Superior d’Indústries per a Terrassa. Acompanyaren el lideratge de Sala”. I reitera: “Fou un tema de ciutat, d’una captivadora prioritat, on s’arraconaren tota mena de discrepàncies. Va ser el primer gran repte de la Terrassa del segle XX amb totes les conseqüències que se’n derivaren. L’Escola esdevingué la principal porta d’accés a la modernitat dels nous temps”. Sala hi va influir molt, però també el professor Joan Cadevall i d’altres pròcers terrassencs.
Alfons Sala, al mig, assegut, amb el claustre de professors de l’Escola Industrial l’any 1912 / FONS RAGÓN – ARXIU MUNICIPAL DE TERRASSA
Consens i modernor
I no són, de fet, paraules menors. La Terrassa actual no s’entendria sense l’arribada dels estudis tècnics i d’enginyeria. Es tractava de tot un repte per a la ciutat, que va comptar amb un consens semblant al que va fer possible, en un altre àmbit, que la ciutat esdevingués seu olímpica l’estiu del 1992.
Sosté Josep Puy, però, que la intencionalitat de Sala no era només altruista, sinó fruit de la necessitat d’una classe social, la seva, que li ho demanava. “És obvi que la creació de l’Escola Industrial va ser cabdal per al futur de la ciutat, però hem d’entendre la intencionalitat. Volia que els fills de les famílies fabrils de la ciutatt agafessin el relleu, tècnic i directiu, de les empreses tèxtils que ells mateixos regentaven” diu Puy.
El dilluns 3 de febrer de 1902 (dijous vinent farà exactament 120 anys), Terrassa es va proclamar de manera solemne com a ciutat industrial. I allà va començar tot. Un cop aprovada la creació de l’Escola Industrial de Terrassa, les forces vives de la ciutat van afanyar-se a fer-la realitat, tal com explica Àngel Hernández, a la seva obra “Joan Cadevall. Professor, botànic i geògraf”. I es va fer “a precari, sense local, ni professorat titular, i quasi sense material”. Però l’esperit industrial de la ciutat va prevaler i el 3 de febrer de l’any 1902 a les 11.30 hores es va dur a terme la inauguració solemne a la sala d’actes de l’Institut Industrial, al Raval, on ara s’hi ubicarà la Casa de l’Esport. Entre d’altres, hi van ser presents l’alcalde Juan Salas, el disputat a Corts Alfonso Sala. El dia següent van començar les classes a l’Ajuntament. Pere Vacarisas fou el primer director. A partir del segon semestre del 1902 es van traslladar a un edifici del carrer de Topete, a l’antiga Fàbrica Ballber i Cia.
L’edifici, al 1904
Caldria esperar encara un parell d’anys per veure inaugurat l’actual edifici de l’Escola Industrial. La primera pedra del que es va batejar com a Palau d’Indústries es va col·locar el 9 de maig del 1902 i comptà amb la presència del ministre d’Instrucció, Álvaro de Figueroa, comte de Romanones. Les obres van durar un parell d’anys. L’edifici de Muncunill es va inaugurar el 3 de juliol del 1904. Des d’aquell any es van unir sota una mateixa direcció l’Escola Superior d’Indústries i l’Escola Elemental d’Indústries i d’Arts i Oficis Municipal.
El primer curs va ser de febrer a juny de 1902 i el segon va ser el 1902-1903. El tercer ja es va acabar a l’actual ubicació. Els pocs alumnes que van cloure aquest curs van obtenir el títol de pèrits industrials tèxtils, ja que els estudis d’enginyeria industrial no es van posar en marxa fins al 17 de setembre del 1904. Com recorda Puy, trobar un espai per a l’Escola Industrial no va ser senzill. “Fins l’any 1904, el poble de Sant Pere no es va annexionar a Terrassa. La ciutat era petita i fins i tot la ubicació que es va escollir estava molt a prop dels límits municipals”.
Durant els seus primers anys, l’escola no acceptava dones. No va ser fins a l’any 1910 que es va obrir l’accés de les dones a la universitat. El 2010, l’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Terrassa (EUETIT) va canviar el seu nom pel d’Escola d’Enginyeria de Terrassa (EET). Fa sis anys, després de la fusió amb un altre centre de la UPC, va adquirir la seva denominació actual: Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT), ja que va passar a oferir estudis de grau i màster adaptant-se a l’espai Europeu d’ensenyament superior. L’edifici del carrer de Colom número 1, però, mai no ha renegat del seu passat industrial. Tampoc la ciutat.
L’Escola Industrial ha passat per múltiples etapes. L’any 1943, l’Ajuntament de Terrassa va cedir la titularitat de l’edifici a l’Estat espanyol. I el 10 de maig de 1972 va passar a la UPC.
Tallers de l’Escola Industrial al 1930 / FONS RAGÓN – ARXIU HISTÒRIC DE TERRASSA
Unamuno, Macià, Franco, Nin i el rei Alfons XIII
L’Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial és l’únic edifici de Muncunill destinat a l’educació. En els darrers 118 anys hi han estudiat personatges rellevants de la indústria, l’economia i la política espanyola. I l’han visitat multitut de personatges històrics, que han signat al seu llibre d’honor. El primer a fer-ho va ser l’escriptor Miguel de Unamuno, l’any 1906. El van seguir gent com Eugeni d’Ors, Pompeu Fabra, el rei Alfons XIII, Francesc Macià (1933), Andreu Nin, Manuel Azaña i el dictador Francisco Franco.
Principals alumni
Demetrio Carceller Segura
Exministre d’Indústria
Molt vinculat a la ciutat de Terrassa,va ser ministre d’Indústria en el segon gabinet de Franco (1940-1945).
Josefina Maíllo
Catedràtica de la UPC
Va ser la primera dona a graduar-se a l’Escola Industrial en enginyeria tèxtil.
Gisela Detrell
ISE Universitat Stuttgart
Es va titular el 2009 en enginyeria aeroespacial i el 2015 va acabar el doctorat en sistemes de suport vital per a missions espacials, a la Universitat d’Stuttgart.
Miquel Coll i Alentorn
Expresident del Parlament
Enginyer industrial i polític, el democratacristià va presidir el Parlament de Catalunya entre 1984 i 1988.
