Xavi Trullàs i Escoda
Ben a prop de casa, a dues cantonades, a terra, enmig de la vorera, hi ha una peça metàl·lica, de llautó, amb el nom d’una persona, els noms d’uns llocs molt concrets, uns verbs, unes dates de la seva biografia.
Què és allò? És una “stolperstein”, paraula alemanya que designa “una pedra en el camí que pot fer ensopegar el caminant”.
Què hi fa, allà? Doncs això: fer-nos entrebancar. Certament, quan te la trobes, la rajola et crida l’atenció: què és allò? Per què és allà? Què vol dir? Ho intueixes, però no en tens prou. Te la mires, la rellegeixes. La interpretes:
D’entrada: “Aquí visqué…” . I el nom de la persona en lletres ben grosses, en majúscules. Que quedi clar a qui es refereix.
Llavors, quatre verbs en participi, claus en la seva vida: un de natural -“nascut” (què hi ha de més natural que néixer i viure?)-, amb la data de naixement, i tres de cruels, que només llegir-los fan feredat, progressius en la seva atrocitat – “exiliat”, “deportat”, “assassinat”-, durs, que retrunyen com tres canonades: pam, pam, pam.
I la detonació final, noms de ressò sinistre: Mauthausen. Gusen. Dachau. Magdeburg. Weimar. Buchenwald. Hartheim. Sachsenhausen.
Una biografia resumida en un llambordí de 10 centímetres per 10. Et qüestiones per què és allà:
-Per què és allà?
-Doncs perquè cal que hi sigui, què caram: cal no oblidar, cal recordar aquella persona que la llamborda homenatja.
Perquè allò és, ni més ni menys, un homenatge, el recordatori perenne d’una persona que va viure en aquella casa. Una persona molt especial, algú que és digne de ser recordat, que cal que sigui recordat.
Darrere la bestialitat i alhora la fredor de les xifres que es posen a la taula quan es parla dels camps de concentració i extermini nazis, hi ha la història de vida de centenars de milers, de milions de persones, algunes ben properes a nosaltres.
En això ens volen ajudar les “stolpersteine”, per definició “una pedra en el camí que pot fer ensopegar el caminant”. És el que pretenen, provocar-nos, que ens aturem a llegir-les, interpel·lar-nos, fer que ens preguntem qui eren aquelles persones, què feien, què els va portar a exiliar-se després de la “nostra” guerra (permeteu-me la frivolitat de les cometes: una guerra no hauria de ser mai el patrimoni de ningú, és la vergonya de la humanitat), com és que van ser deportats i per què -per què?- van haver d’acabar pagant amb la pròpia vida una culpa només existent en els cruels cervells dels seus executors.
A prop de casa també hi ha una altra “stolperstein”. Igual que les altres que trobem repartides per Terrassa, les mateixes lletres que identifiquen la persona que visqué en aquella casa, que també es va exiliar, que també fou deportada a un camp nazi, però amb un verb que el diferencia de les altres: enlloc d’assassinat, alliberat.
Alliberat: sobrevivent d’un camp d’extermini nazi. Això sí que és extraordinari. Haver resistit durant anys les penúries, primer de la guerra espanyola, després -i sense solució de continuïtat- el calvari de l’exili, la deportació i l’internament en un camp de concentració.
Perquè (i d’aquí ve la qualificació d’extraordinari), com deia Montserrat Roig al seu llibre “Els catalans als camps nazis”, tot, en els camps d’extermini, era previst per morir-hi. La mort era per tot arreu. La mort els voltava. I tal com deia el manresà Jacint Carrió, alliberat de Mauthausen, l’única rebel·lió possible era sobreviure, i fer saber els fets, conèixer-ne els testimonis, esbrinar les raons, el context i les vivències de les víctimes d’aquella barbàrie. Perquè l’oblit és la pitjor de les condemnes i, per tant, cal explicar els fets viscuts, honorar la memòria dels que hi van morir i recordar els esforços i heroïcitats d’aquelles persones, per evitar que ningú hagi de passar mai més pel seu calvari.