Joan Tamayo Sala
En el darrer programa de la Marató de TV3 del 19 de desembre no van tenir més remei que parlar de la salut mental, ja que comença a ser d’una irresponsabilitat majúscula seguir obviant aquesta realitat que castiga la nostra societat.
Evidentment, i com era d’esperar, en el programa de TV3, es va obviar bastant els determinants socials de la salut. Es va passar molt de puntetes sobre els eixos d’opressió i discriminació causants de moltes situacions de patiment. No es pot, des de la primera cadena pública del país, despertar massa la consciència crítica dels ciutadans i ciutadanes, no fos cas que es rebel·lessin contra el poder, a la recerca de “justícia social”.
L’aïllament i discriminació que pateixen les persones afectades per alguna malaltia mental són de jutjat de guàrdia. Moltes vegades són persones amb situacions de dependència que han de viure amb pensions de discapacitat que amb prou feines arriben als 400 euros.
Segons algunes xifres publicades, al 2017 a l’estat espanyol el 85% de les persones amb un grau de discapacitat en salut mental estaven a l’atur.
A Catalunya, aquesta franja de població era de 25.000 persones l’any 1998 i de 118.000 l’any 2020.
La situació actual de la pandèmia ha emfatitzat la importància del context i de les condicions materials sobre les emocions així com l’abordatge col·lectiu dels malestars.
L’angoixa i l’ansietat són els principals malestars de les persones afectades per situacions de vulnerabilitat extrema. Entre el 2008 i el 2019, prop de 700.000 persones van ser desnonades als Països Catalans. El patiment de cadascuna d’aquestes persones i famílies està invisibilitzat totalment i t’indigna veure la insensibilitat a l’hora d’actuar de jutges, agents judicials, alguns funcionaris i els poders polítics. I de molta gent (massa).
El sistema de dominació i el sistema capitalista ens empenyen a vides individualistes, que ens fan oblidar la comunitat i ens aïllen.
Segons l’Agència de Salut Pública, el 88% de les dones i un 71% dels homes en situació d’emergència habitacional tenen una mala salut mental.
La situació de desgast i devastació de la salut mental de la classe treballadora (especialment dones i persones emigrants) hauria de ser una qüestió política de primer ordre.
La Covid, també, ha engrandit l’escletxa entre els més rics del món i els que menys tenen. Segons l’últim informe d’Oxfam-Intermón, la riquesa dels 10 homes més rics del planeta s’ha duplicat, mentre que els ingressos del 99% de la humanitat s’han deteriorat en els últims 2 anys.
Aquest grup de milionaris ha passat d’acumular 609.000 milions d’euros a 1.300.000 milions d’euros. En canvi, des del 2020, han passat a ser catalogats com a pobres més de 160 milions de persones (les desigualtats maten… És evident. I comencen pel deteriorament progressiu de la salut mental).
Si aquests 10 homes demà perdessin el 99,99 % de la seva riquesa continuarien sent més rics que el 99% de persones del planeta, acumulant 6 vegades més riquesa que els 3.100 milions de persones més pobres del món, junts.
A l’Estat espanyol, en el primer any de pandèmia, més d’un milió de persones van passar a trobar-se en una situació de carència material greu. I a la vegada els 23 principals milionaris espanyols van aconseguir augmentar la seva riquesa un 29%.
Segons els experts de la pròpia agenda de Davos (la trobada capitalista per excel·lència), una lluita decidida i organitzada contra les desigualtats evitaria la mort de 21.000 persones al dia.
Però crec que al sistema ja no li interessa, perquè el pensament “únic” diu això: si no ets capaç de resistir les lleis del mercat, és que ets “feble”, no ens interesses… Necessitem consumidors i consumidores sense escrúpols i sans. En aquest sentit, la salut mental està actuant com una mena de selecció natural, alimentada, inconscientment, per la no actuació decidida i valenta de les administracions (totes).
Si no digueu-me per què no s’actua, en el dia a dia, i en qualsevol iniciativa i política activa de l’administració (tenint capacitat per fer-ho) sobre l’aïllament, la sensació de desemparament, de por i d’inseguretat, per tal de combatre aquest individualisme salvatge que alimenta la “bèstia negra”. Per què? Digueu-m’ho.
Tot això no va sortir, evidentment, a la Marató de TV3 d’aquest any… I no us indigna tanta hipocresia?
