Josep-Maria Font i Gillué
El dia 5 de febrer és previst que el bisbe Salvador prengui possessió de la diòcesi com a titular, tot i que ell havia manifestat que no en volia ser. Fins fa poques setmanes era bisbe auxiliar i, darrerament, administrador apostòlic.
Val a dir que el seu nomenament és l’opció que semblava més natural i ràpida -jo així ho veia- tot i que no és habitual que l’auxiliar esdevingui titular de la seva diòcesi. De perfil conservador, Salvador Cristau i Coll (Barcelona, 15 d’abril del 1950) va estudiar al Seminari Major de Toledo i a la Facultat de Teologia de Burgos, on diuen que aquells anys s’hi impartia una docència més ortodoxa. Fou ordenat prevere per Marcelo González Martín a la catedral de Toledo el 12 d’octubre del 1980. Al cap d’uns anys retornà a Barcelona amb tot un esplet de capellans allà ordenats, entre ells el seu predecessor a Terrassa, que s’incardinaren a Barcelona en temps de Ricard Maria Carles, qui els repartí càrrecs rellevants alhora que va marginar els que provenien de l’època de Narcís Jubany i Arnau, de qui el 26 de desembre hem commemorat els 25 anys de la seva Pasqua.
El bisbe Salvador és acceptat per bona part dels fidels terrassencs, també amb reserves per d’altres. Benvingut sia en la confiança que maldarà per una Església viva en la línia franciscana i més genuïnament evangèlica: al costat dels més vulnerables i una gestió sinodal (més democràtica) renovant la cúria en aquesta línia que fa anys que molts esperem. En resum, confiem que farà de pastor i escoltarà tothom sense exclusions.
Li demano un cop més senzillesa en la vestimenta litúrgica. Cal emprar -com en la darrera inauguració dels pessebres- les capes pluvials que tan agraden a certs grups eclesials? Cal l’ús de la mitra i el bàcul fora de les grans solemnitats? Cal lluir el pectoral, l’anell, el solideu que mai està quiet? Cal el collet alçat? No em sé imaginar aquests distintius en el nostre mestre Jesús de Natzaret, ni en tants d’altres bisbes d’arreu del món que s’han distingit per la seva proximitat a la ciutadania, al poble de Déu. La distinció ha de ser el testimoni, l’estil de vida, l’acció social com a creients, la pietat i la misericòrdia. La defensa de la justícia i de la veritat que no és subjectiva sinó ben objectiva tant si parlem de les persones com dels pobles i també del país, la pàtria que ens acull i en la qual vivim, Catalunya, tan menystinguda, escarmentada i esquilada injustament i barroera. No us faci por reconèixer la situació del nostre país i treballar per aconseguir la normalitat en el marc de les institucions d’Europa i del món.
Al costat de molts d’altres jo voldria, si és possible, un bisbe profètic, avançat en el temps, no a remolc dels fets, un bisbe que donés suport incondicional i fefaent a aquesta Església dels marges, de les dites comunitats de base -avui gairebé dissoltes a Terrassa- per la marginació a què han estat sotmeses els darrers divuit anys. Són molts els decebuts per la poca delicadesa, ignorància de fet, que han rebut, sortosament no de tots els agents pastorals, però si d’alguns càrrecs significatius que passaran a la història per l’ús i abús de poder. Són massa feligresos que s’han esborrat de la família eclesial i han perdut la il·lusió que els va desvetllar el Concili Vaticà II i el de la Tarraconense. Això és una ferida que caldria curar, si hi som a temps.
Al bisbe Salvador i als curials els agrairia que parlessin amb tothom, no només amb els sectors més tradicionals, massa sovint coincidents amb els més allunyats del franciscanisme romà. No es tracta de salvar la missa dels diumenges, es tracta de transmetre la paraula, el verb fet carn viva entre nosaltres en els qui dormen al carrer, en els que són foragitats de casa seva amb tota la família, en els pidolaires, en les dones vexades, en tota la munió de fills pròdigs que “han marxat de casa” -de l’Església vull dir- alhora que l’han ocupat les mal anomenades forces vives, que sincerament penso que són forces mortes. Deixem les portes obertes i les finestres perquè hi circuli lliurement i a desdir l’Esperit Sant que ens anima i la fe que ens esperona a actuar en aquest món de massa llàgrimes. Hem de fer fora tots els mercaders del temple i el nostre temple és el món i són les persones. La feina l’hem de fer tots, vós com a bisbe i capdavanter i nosaltres també, com a seguidors del Mestre que només n’hi ha un, el Senyor. Una abraçada, Salvador, i el desig que, amb la força de l’Esperit i la complicitat d’una Església diocesana inclusiva, es faci realitat tot allò que cal per ser testimonis vius de Jesús. No hem de témer els canvis, ja sabem que la fe mou muntanyes i és veritat.
