Jordi Balcells
Hem tancat un any de vivències socials i econòmiques que no oblidarem. Un segon any atípic amb un virus intrús i invisible.
Aquest virus ha pres la vida a moltes persones, ha segrestat projectes, ha empobrit els processos educatius, ha compromès el treball de molts professionals, molts negocis han fet fallida i el cost d’alguns serveis, com l’electricitat i productes diversos, s’ha encarit. El virus ho ha provocat.
També moltes persones s’han afeblit emocionalment a causa del confinament i la inhibició obligada d’hàbits relacionals.
És clar que aquests impactes tan negatius no han de silenciar la gran riquesa que ha comportat l’altra part, la impulsora de molt valor afegit: una intensificació de comportaments solidaris i cooperatius, el valor de l’amistat, de la família, del compromís en el desenvolupament social. Tot això el coronavirus no ho ha pogut matar.
El Nadal que acabem de viure es basa precisament en la celebració històrica d’un gran acte d’amor generós. Ara comencem a circular per un nou tram de l’autopista de la vida, acabem d’iniciar un nou any i, malgrat que l’itinerari encara no estigui escrit, hauríem d’intentar afrontar-lo amb mentalitat positiva perquè no serà fàcil.
Des d’aquesta perspectiva, què podem fer les persones individualment? Amb quins recursos regeneradors de les seqüeles de tot tipus que les successives onades d’atac del virus ens estan produint amb incidència en tots els camps?
Tenim diversos recursos a l’abast. Però n’hi ha un que no hi pot faltar. Sense ell, sense el seu impuls, sense la seva força energètica, la resta no són suficients per als reptes que hem d’afrontar.
Em refereixo a la força regeneradora que ens aporta la capacitat d’estimar en sentit ampli i obert.
Sense amor no hi ha felicitat possible, es l’amor el que més estimula l’endorfina, el neurotransmissor que ens genera benestar.
Estimar ens ajunta, ens treu de la soledat emocional, ens fa solidaris, ens fa forts, ens dona la capacitat de perdonar, de comprendre, de dialogar.
Som portadors d’amor i acumulem energia sanadora quan ajudem algú, quan participem en iniciatives solidàries. Les 30 maratons de TV3 en són un referent.
Penso també en l’amor que hi ha darrera de fundacions i iniciatives sense ànim de lucre amb l’ajut de persones voluntàries que fan més ampli el suport a moltes persones sense recursos.
Tots coneixem exemples concrets d’aquestes donacions de temps i de riquesa emocional. Jo puc citar a títol d’exemple les 10 monitores de l’Aula Actual de la CONFAVC, que setmanalment fan voluntariat dinamitzant 10 tallers de memòria i entrenament mental a persones majors limitant processos prematurs de pèrdues cognitives.
També puc esmentar universitaris agrupats en el Projecte Joves Talents de la Fundació Agbar, que, assessorats per Aula Actual, ajuden des del voluntariat nens de l’ESO amb retard escolar de diversos instituts.
Tot això són actes d’amor. I quants voluntaris anònims aporten el seu temps i la seva calidesa en ajudes solidàries? Penso per exemple en una amiga que durant anys ha prestat servei voluntari a Creu Roja i a altres iniciatives donant afecte i calidesa a persones en situació de vulnerabilitat.
Tots més o menys conscientment regalem amor amb petits gestos: una abraçada d’encoratjament, unes paraules amb orientacions per afrontar un problema d’un amic, donant ajuda a persones que viuen soles, etc.
Que bo que seria per a nosaltres mateixos sortir de casa acompanyats per una actitud creadora de bones sensacions i de bona comunicació empàtica allà on estiguem actuant: en el món del treball, en l’àmbit de relacions socials, en la família, és a dir, en el nostre àmbit d’influència.
Dissortadament en el nostre país fem massa ostentacions de desamor, i en certs aspectes de crueltat dialèctica, especialment en l’àmbit polític amb preocupant impacte en l’opinió pública. És una altra pandèmia que no es cura amb vacunes. Em refereixo als missatges, carregats d’odi, d’enveja, de prepotència, utilitzant la mentida i l’exageració de fets com a recurs desqualificant, sense pudor ni escrúpols. Aquestes actituds impulsores d’atac a l’adversari presentant-lo com a enemic deformen el pensament i alteren la percepció de la realitat.
Amb aquestes proclames buides de contingut consistent que només admeten la submissió com a resposta, no es pot resoldre cap conflicte ni es pot avançar cap a un gran projecte de país mes competitiu, amb més possibilitats de retenir talent qualificat que se’n va, i crea un clima de convivència saludable, ens aglutina sota el confort del diàleg i intenta engrandir i donar valor a allò que ens uneix, i negociar les discrepàncies buscant honestament, per part de tots, el benefici mutu.
És això encara una utopia? Hi hem de posar intel·ligència, temps, empenta creativa i una mica d’aquest amor democràtic. Sóc conscient que estem encara lluny. Però…
