Josep Ballbè i Urrit
L’endemà de Reis, acabades les festes, el calendari ens brinda la diada d’aquest personatge.
Patró de juristes i advocats, trobo de molt mal gust el reguitzell d’adagis que la tradició popular li dedica a aquest col·lectiu. Com “ d’advocat, ni un ni cap / bon advocat, mal veí / de jutge, notari i advocat, Déu ens en guard / en plet car, cap advocat. En dubtós, ni un ni dos / notaris i advocats, a l’infern tots plegats / advocats i procuradors, a l’infern de dos en dos”…
…D’entrada, la justícia hauria de prevaldre per damunt de tot. Sense cap excepció ni dribling. Vist el refranyer, no sembla que aquesta premissa s’acompleixi regularment. D’exemples, la política espanyola i catalana n’és plena (començant pel cas del rei “emèrit”). Sovint solen tenir mala fama perquè intervenen en la nostra vida sense que en tinguem cap ganes. Igual com passa amb els metges. També, dissortadament, actualment, amb bona part dels empleats del sector bancari. Aquests darrers se l’han guanyat a pols. Fins al punt d’arribar a desitjar que els liquidin. “Si vull estar ben servit, ja em faré jo mateix el llit.” Arribo a concloure que no els necessito per a res. Per a mi, poden passar a millor vida. En el benentès que em dol molt fer pública aquesta opinió. Més encara després d’haver-me deixat la pell al sector al llarg de 34 anys. Amb un matís diferencial molt important, tanmateix: sort que jo no vaig “viure” cap banc, sinó una caixa d’estalvis: ct*, la de Terrassa ! Amb una filosofia i un concepte de servei al client acuradíssims: “Persones al servei de persones”.
És ara que el client pinta menys que un zero a l’esquerra. En la maledicció adreçada als advocats, molts dels qui han hagut d’afrontar un plet, d’una manera o altra, solen sortir-ne perdent. Raimon de Penyafort fou un clergue dominic del segle XII, nascut a Santa Margarida i els Monjos. Un dels grans entesos en dret canònic i en teologia, de tota la història. També un introductor implacable de la Inquisició a Catalunya. Una taca indubtable que pesa com una llosa al balanç de la seva experiència vital. Tot i això, volent allargar més aquesta columna, no puc. Em condiciona l’espai acotat. Vull cloure-la, però, traient una llança en favor dels advocats. Potser les crítiques caldria etzibar-les a l’egocentrisme, orgull i total manca de rigor, criteri i seny per part dels governants que ens manen… I de quina manera!
Cada vegada que parlen, la barra de pa puja de preu. I ells, tan panxos. Es fan l’orni! Això ho diem els catalans per referir-nos que una persona es fa el desentès en algun tema. Més clar, l’aigua!
