La señora Potter no es exactamente Santa Claus” és la novel•la més complicada de Laura Fernández. Amb quatre edicions en dos mesos, la història de ficció per a adults succeeix a Kimberly Clark Weymouth, on neva tot l’any i serveix d’inspiració a l’escriptora Louise Feldman per ambientar la novel•la clàssica que faria el petit poble famós, amb una senyora Potter que concedeix desitjos a qui la visita. L’harmonia de Kimberly Clark Weymouth es trenca quan Billy Peltzer no vol continuar amb el negoci familiar de venta de souvenirs de la novel•la, font de recursos del poble.
S’imaginava l’èxit que ha assolit la novel·la? Gens, sembla que la senyora Potter m’hagi concedit un desig (Riu). He sentit un reconeixement increïble com a artista. Tenia lectors fidels i era important dins d’alguns circuits d’escriptors, com Agustín Fernández Mallo, però la nova novel•la m’ha descobert a tot un públic diferent. Sóc de Terrassa i sempre he fet vida molt terrassenca, però he sentit que no se’m reconeixia com a autora d’aquí, igual que Francis McKisko, personatge del llibre escriptor de novel•la negra i ningú el reconeix com a part del poble, fins que he escrit aquest llibre. Quan l’escrivia, pensava que ningú voldria llegir ficció. La sorpresa ha estat l’amor que m’està donant tothom, com llibreters de tota Espanya i artistes com Marta Sanz i Belén Gopegui, que no m’havien llegit mai. Ha arribat en un moment perfecte, la gent necessitava tornar a llegir una història com les d’abans. Sembla una novel•la russa, amb principi i final feliç. Alhora, té un punt d’escriptura molt boig i particular de com escric jo. És per a lectors que gaudeixen de novel•les complexes i volen que la lectura sigui un repte.
“Terrassa és sovint la font d’inspiració de les meves novel•les”
Com neix la història? Les novel•les se m’apareixen a trossos segons els moments que visc, quan la realitat es trenca. L’espurna va sorgir arran d’un viatge a Oslo, Noruega. Vaig visitar Drobak, el poble famós per ser el paradís d’estiueig de Santa Claus. La font de recursos del poble és la botiga de souvenirs nadalencs gegant de Santa Claus. Em va inspirar per ambientar Kimberly Clark Weymouth, i fer que nevés tot l’any. El personatge de la senyora Potter ve de la cançó “Mrs. Potter’s Lullaby”, de Counting Crows. El protagonista és Billy Peltzer, com el protagonista de “Los Gremlins”. L’agent immobiliari ve de llegir “El dia de la independencia” de Richard Ford. I tot així.
Com va ser el procés d’escriptura?Tot un repte. Escrivia una pàgina al dia, en 5 anys d’escriptura. Venia de Connerland (2017), escrita per escenes, i vaig trencar amb això. Cada capítol de la nova novel•la té el punt de vista d’un personatge i com una nina russa, a dins hi ha tres històries. Tots els personatges tenen una història desenvolupada, perquè se’m van acudint coses mentre escric i no vull avorrir-me.
El ritme de la novel•la és frenètic i hi ha molts personatges, fins i tot la ciutat és un personatge més. Amb quin s’identifica més? L’escriptura de la novel•la és també un personatge. Tots tenen una part autobiogràfica d’algun moment de la meva vida, es connecten entre ells. L’escriptora, Louise Feldman, és una exageració de mi mateixa, de les meves excentricitats. Escriu la novel•la fruit de casualitats, com jo. La postal que Feldman es troba en un bar -la portada del llibre- és la que em vaig trobar jo, i la sensació que experimenta és la mateixa: voler que el món s’aturi i poder-t’hi endinsar. El personatge amb qui més m’identifico és Madeleine, la mare de Billy. Explora fins a quin punt quan ets mare vols protegir-te del que vol dir ser mare, de diluir-te en els altres. Ella ens explica la sensació quan diu “quan t’emportes a tu a tot arreu mai t’enyores”. La novel•la parla de que tots som un món complert en nosaltres mateixos i ens hem de preservar.
“El meu referent literari claríssim és Stephen King”
Per què escull la ficció? A la novel•la, tot el poble veu la mateixa sèrie de ficció, que indirectament els controla. És una crítica a la ficció?Visc dins de la ficció. La realitat és grisa, limitada, obligatòria. Creo aquestes històries per no viure-la. Kimberly Clark Weymouth viu de la ficció que els aporta la sèrie, que els fa somiar, no ho veuen com una forma de control. Les vides dels personatges és avorrida, la ficció fa que tinguin una il•lusió. El control s’exerceix en els secrets. El llibre és una crida a trencar amb tenir por de ser un mateix i del que diran, més que una crítica a la ficció. Els personatges no s’accepten tal i com són. El que els manté atrapats és el que són realment i no els deixen ser.
Laura Fernández és escriptora i periodista freelance. Després del seu pas per la Súper Pop i fer de reportera de TV, col•labora amb El Mundo, Qué Leer i Vanity Fair
Pròxima novel•la? En tinc una idea: m’he inspirat en el vaixell amb què Roald Amundsen va descobrir el Pol Sud, que vaig visitar també quan estava a Oslo. La història succeirà a un creuer amb molta gent que anirà cap a un lloc gelat on no tingui sentit anar. Hi haurà un concurs d’escriptors de viatges, on el protagonista creurà que és el millor escriptor de llibres de viatges, però mai haurà escrit res. Encara em queda perfilar els detalls, però hi haurà referències a l’última novel•la i també a d’altres.
Terrassa l’inspira com a escenari d’un llibre?Terrassa és la meva font d’inspiració. Al llibre “La chica zombie” (2013) l’institut està basat en l’Institut Nicolau Copèrnic, de Can Boada, on vaig estudiar. La ciutat del llibre està basada en Terrassa, és interior, petita i autàrtica, com la veia des de Can Boada.
