Josep Ballbè i Urrit
És un personatge incardinat a la llegenda centenària. Té tants nassos com dies té l’any o –encara millor– com li’n resten.
És una tradició viva de regions com el Principat, la Rioja o la Comunitat Valenciana. Només se’l pot veure, però, el trenta-u de desembre. Sobretot, ja que el personatge mitològic té –com tots els humans– un sol nas. Així, bé podria ésser-ho qualsevol de nosaltres. Explicar el conte a la mainada i reviure’l al carrer generen joia i entusiasme entre els més menuts.
Aquesta trepa s’imagina un paio estrafolari i despindolat. Fins al punt de no deturar-se a pensar que, el 31 de desembre, només resta un sol jorn per al tancament de l’any. Quina llàstima que la persistència del virus pandèmic ens impedeixi escenificar-ho al carrer com cal. Les cercaviles tenien alhora un to i un toc lúdics, encapçalades per la figura destrempada d’un capgròs entregat a la gresca. El món s’encaparra a tenir massa visions d’amargor i tristor. Lluny de l’empenta que ens proporciona una alenada de conya i esperit cofoi davant la vida. Enfocar-la dessota un tel negacionista projecta un tarannà que no s’avé amb un prisma de motivació. L’experiència d’allò que el llatí ens expressa mitjançant la dita del “gementes et flentes in hac lacrimarum valle”.Bo i fent un joc de paraules, goso transcriure que té nassos i fins i tot delicte que ens hàgim de deixar guiar per ments obtuses. Les qualifico així quan veig dirigents polítics i figures mediàtiques del món que ens toca viure que no aporten res. Ja no es tracta pas de viure de forma fugissera i tètrica davant els avatars de l’experiència que ens toca assumir. No fa gaires dies recordava una frase antològica del mite Charles Chaplin: “Un dia sense riure és del tot perdut”.
En cloure un any que ha estat especialment dur, en molts aspectes, em sento obligat a esperonar l’ànim dels lectors. La tramoia que es desenvolupa entre les bambolines del nostre pas per “eixe món” ens demana no acovardir-nos.
No podem permetre que el cap s’enterboleixi amb pensaments que ens enfonsen en la filosofia de tirar la tovallola. Amb força nassos, hem d’ésser capaços d’ensumar que la vida és bella, malgrat tot. Ací recordo amb molta estima el guió del film d’en Roberto Benigni (de 1998), que duia aquest títol.
