Meritxell Gamiz
Si ens aturem un segon a pensar si la societat està adaptada, podem arribar a veure que sí o que almenys gran part sí.
Però si ho analitzem amb profunditat observarem que no som una societat adaptada, que encara ens queda molta feina per fer.
Aquestes adaptacions no només ajuden les persones amb diversitat funcional, sinó que donen empara a tota mena de persones que es troben en diferents etapes vitals, perquè com a persones anem envellint o podem tenir petits accidents i això ens dificulta la vida diària. Hem de pensar en una societat per a tots, una societat democràtica en què no hi hagi barreres i en què tots puguem beneficiar-nos de les seves característiques.
I no parlem només de tots aquells obstacles que impedeixen o dificulten la independència de les persones per accedir, moure’s o arribar a espais i serveis comunitaris, les anomenades barreres arquitectòniques, a la ciutat sinó de barreres visuals físiques i de comunicació. Aquestes barreres auditives i visuals com formats de lletres, il·luminació, mides o sorolls, així com aquelles que es produeixen dels prejudicis.
Podríem pensar: “Si jo no tinc prejudicis…”. El nostre cervell crea imatges mentals, basades en comportaments, experiències, converses, etc., sobre com es podria comportar l’altra persona i, per tant, aquests arriben en forma de pensaments. La llibertat veritable suposa apartar aquests prejudicis, deixar-los de banda i endinsar-se a conèixer l’altra persona, no pel que pensem que és, sinó per com es comporta. Per això cal posar-se al lloc de l’altre, analitzar la societat i allò que ens envolta i, per tant, actuar de manera igualitària.
Un dels passos més importants cap a la societat adaptada és el canvi de paradigma en el vocabulari, ja que és un canvi conceptual i, a més, promogut pel mateix col·lectiu.
Al llarg de la història, les paraules han anat evolucionant i amb elles el seu significat, a més han anat adquirint unes connotacions que poden ser tant positives com negatives. Així ha passat amb la paraula diversitat, al llarg de la història, les persones que la patien han anat evolucionant cap a termes més neutres, així han passat de minusvàlids, inútils, anormals, paraules amb un sentit molt negatiu en el qual s’inclou disminució de valor entenent el col·lectiu com a no normal, fins i tot que és no útil, per, posteriorment, donar pas als termes de subnormal (per sota del normal), invàlid (no vàlid) i el de deficient (defectuós, incomplet), que seguien sent termes amb connotacions socials negatives, perquè suposen una depreciació de la persona, afectant àmbits tan claus en la nostra societat com l’ocupació, l’autoestima i la mirada que la societat té envers ells.
Amb el pas dels anys hem viscut canvis socials en l’ús del llenguatge i d’acceptació de la diferència que han anat acompanyats d’una evolució cap a la inclusió social. Els canvis de vocabulari són positius, ja que fan que evolucioni la societat i a poc a poc vagin desapareixent judicis de valor. Incloure persones amb diversitat funcional en les activitats quotidianes i animar-les que tinguin els mateixos rols impliquen garantir que hi hagi polítiques i pràctiques adequades vigents en la societat, a més de garantir que totes tinguin les mateixes oportunitats de participar en tots els aspectes de la vida sense condicions ni limitacions.
