Josep Ballbè i Urrit
Es diu que no donen la felicitat. Si acceptem aquesta premissa, no puc entendre la fal·lera de la gent que perd el nord per ells, de forma malaltissament compulsiva.
Es deixen guiar pel principi del refrany “on vas, diners? Allí on n’hi ha més”… I es queden tan panxos.
Certament no fan cap nosa. L’aferrament desmesurat i obsessiu ens en dóna exemples patètics i menyspreables. Sense gratar-me massa la memòria del cervell, recordo –entre molts d’altres– els mals exemples repel·lents d’en Javier de la Rosa (casos KIO i Grand Tibidabo), el “clan” d’en Jordi Pujol (papers d’Andorra), José Luis Roldán (exdirector de la Guàrdia Civil), Mario Conde (amb Banesto), el saqueig de Fèlix Millet (al Palau de la Música catalana) o el de Joan Carles I (rei emèrit). Déu n’hi do, quins pebrots! Amb argúcies de tota mena, tots ells han fet per posar pals a les rodes de qualsevol investigació judicial… I anar-hi anant.
“Amb diners, es paga tot. Amb diners, torrons.” Ara que tenim Nadal a tocar, aquest adagi em fa pensar en aquelles comilones passades de voltes, sense solta ni volta. Es reprodueixen aquelles bacanals romanes on empalmaven els àpats, passant pel bany a forçar-se, fins i tot els vòmits. Tenint el necessari per viure, el món actual necessita una sacsejada per recuperar principis cabdals. Aquesta crisi sistèmica eixampla, cada dia més insospitadament, els desnivells i diferències entre uns i altres: entre els rics, cada cop menys però farcits de calerons fins a les celles… Contra els marginats, cada cop molts més i amb recursos mínims. Ací, recórrer al paraigua de la Constitució –en aquesta setmana plena de ponts i “aqüeductes”– és tocar a morts. Tinc tot el dret a pensar que la classe política s’embafa la boca i són quatre mal comptats els qui hi solen anar bé. Si aquest document farda de 43 anys d’antiguitat, hi ha massa assignatures pendents que esmenta, per no dir o fer res: un habitatge digne, un treball prou ben remunerat, una sanitat universal i un sistema educatiu ferm i arrelat.
“A casa pobra, fora gos!”: una llar sense recursos, ha de prescindir d’allò que és innecessari. Retornant al que deia, doncs, menys xerrameca i més coherència i realitats tangibles!
