Salvador Cardús i Ros
L’Arxiu Tobella, una d’aquestes institucions imprescindibles per fer memòria de la ciutat –i, per tant, també, per projectar-la cap al futur–, acaba de publicar “L’Abans Terrassa”, una crònica gràfica de 1965 a 1995.
Es tracta d’una obra monumental que caldrà llegir -i mirar- amb molta atenció per treure’n les lliçons pertinents. A més, acaba de publicar un calendari 2022 amb imatges de fa cent anys i més enrere que, a part de ser un esplèndid obsequi de Nadal, ens recorda què hem estat i d’on venim.
Aquest diari, dimarts passat, ens feia un bon reportatge del llibre i ens posava la mel a la boca. Tant, que ja frisem per tenir el volum dels vint-i-cinc anys que falten per arribar a l’actualitat -potser quan el tinguem ja seran trenta anys més-, per bé que no és massa clar que puguin competir amb la intensitat dels canvis produïts en la trentena que aquest volum il·lustra.
No sé si cal insistir en la importància de fer memòria de la ciutat. La memòria, en contra del que ens podria fer creure el sentit comú, no només parla del passat, ni tan sols és el seu paper principal. Fer memòria -que és diferent del tenir memòria- és construir una mirada actual des del passat però amb els ulls fixats en el futur. Vull dir que la memòria -personal, social, històrica- es construeix sobre la necessitat de pensar el futur de manera sòlida, sabent quins en són els fonaments. Fer memòria no és un acte de nostàlgia, sinó una provocació del futur. Els qui pretenen construir el futur en contra del passat -i, de vegades, en contra del present- fan castells a la sorra, sense cap consistència. De manera que no és una exageració dir que l’Arxiu Tobella és una guia més sòlida per orientar el futur que qualsevol d’aquestes noves assessories que s’ofereixen a les administracions públiques per innovar des de la més profunda ignorància de la ciutat.
Encara no he tingut temps d’estudiar a fons una obra tan enorme, feta per uns autors i col·laboradors que ens han de merèixer tota la confiança. Però sí que sé quina pregunta vull fer a aquest segon volum de “L’Abans Terrassa”. El que voldria és poder fer un balanç de qui han estat els veritables constructors de la ciutat que tenim. Qui hi ha posat la intel·ligència, qui l’ha liderat, qui ha estat imprescindible per avançar i, és clar, també qui hi ha posat l’esquena, per dir-ho així. I m’interessa perquè tinc la impressió que hem passat d’un període excepcional, el dels trenta anys de finals del segle XX, a un inici del segle XXI en què s’ha acabat trencant la confiança entre l’administració local i els agents privats que van fer possible la gran transformació de la Terrassa grisa de la postguerra i el franquisme.
Aquesta mateixa setmana Ramon Talamàs, president de la Cambra de Terrassa, precisament lamentava aquesta greu desconnexió entre les actuals administracions local i nacional amb el teixit productiu que, al capdavall, és el que fa possible la creació de riquesa i, en definitiva, qualsevol de les polítiques que després permeten a les administracions posar-se les medalles de la seva acció social. Les tres dècades que, com deia Diari de Terrassa, “van girar Terrassa com un mitjó” van ser resultat d’aquesta integració d’iniciatives. I em temo que el proper volum mostrarà les conseqüències de la desintegració d’aquell esperit col·laboratiu. Si és així, l’Arxiu Tobella ho certificarà.
