Crítica de dansa
Terrassa va centrar totes les mirades en dansa el cap de setmana (dissabte i divendres) amb l’actuació, per primera vegada a Terrassa i a Catalunya, de la companyia cubana Acosta Danza dirigida pel reconegut ballarí internacional Carlos Acosta. Va ser notícia el seu debut a la temporada de La Factoria Cutural Terrassa (LaFACT) i també el seu espectacle de dansa contemporània que va tenir una acollida fantàstica. La companyia va ser premiada pel públic, que omplia gairebé tot l’Auditori (dissabte), i es va acomiadar enmig de fortes ovacions.
Lluís Clotet
Acosta Danza és una formació jove. Només té sis anys de recorregut però té un talent increïble. El ballarí i director artístic ha sabut donar-li un segell propi a través d’un contemporani molt eclèctic que fa que les seves coreografies (almenys les presentades a Terrassa) respirin un aire nou. Es difícil crear i més en dansa però Acosta va constatar que hi ha camí per fer-ho cercant coreògrafs (abans ballarins de prestigi) que revolucionen l’expressió sense necessitat de cap o molt poca escenografia.
Si en el teatre, el que ens captiva és la paraula, prescindint de tot decorat, en dansa, ho fa el moviment del cos. Acosta Danza ens va seduir des del començament amb “Satori”, de Raúl Reinoso (ballarí de la companyia) amb una obra emotiva que ens feia viatjar cap al nostre interior i explorar sentiments. En aquesta mirada introspectiva sorgeixen dubtes existencials sobre l’estat anímic, la relació amb els altres, l’origen, el final… Tot embolcallat amb una dansa molt vital i expressiva que configurava solos i composicions corals plàstiques molt atractives, gairebé oníriques.
Amor incondicional
“Satori” va tenir una rebuda per part del públic espectacular i va generar molta expectativa. El que va venir després, “Mermaid” va ser radicalment diferent perquè és una peça intimista per a dos ballarins. La coreografia de Sidi Larbi Cherkaoui va ser interpretada per Carlos Acosta (tot un privilegi pel públic) i Liliana Menéndez amb la delicadesa exigida per expressar un amor del tot incondicional. El duet va brillar amb un moviment subtil que es feia i es desfeia com si fos una carícia volguda que queda a mig camí al compàs d’una partitura que va unir a Woojae Park i Erik Satie.
Lluís Clotet
La segona part del programa va ser altre cop coral. Es va obrir amb “Paysage, soudain, la nuit”, del coreògraf suec Pontus Lidberg amb música cubana de Leo Brouwer i Stefan Levin . És una obra inspirada en la celebració de la joventut i va transmetre, com toca per generació, molta frescura i energia. La coreografia va discórrer com una festa en la que els ballarins es mouen amb total llibertat per l’escena amb una picada d’ullet per atreure o desestimar a l’altre amb grup o en solitari. En aquesta peça, els ballarins es van veure molt còmodes, gràcils i somrients. La posada en escena ens va evocar el cinema i algunes imatges de pel·lícules romàntiques americanes dels anys 50 i 60.
En aquest paisatge sorprès per la nit, els joves ballarins van desprendre molta energia. Però encara en va fluir molta més a “Twelve”, del coreògraf madrileny Jorge Crecis, amb música de Vicenzo Lamagna. Aquesta peça suposa un gran repte per a tot ballarí perquè el creador els fa ballar jugant amb objectes lluminosos (unes ampolles) i en principi cap pot caure a terra. “Twelve” no demana ser ballarí solament sino equilibrista, malabarista, contorsionista i altres habilitats del cos reservades al circ. Va ser tot un espectacle tant de dansa contemporània com de plasticitat. Acosta Danza ens va transportar cap a un món màgic on tot semblava possible. En aquell moment van confirmar que estaven davant d’uns intèrprets d’un nivell extraordinari pel que ballen i comuniquen.
