Marc Basté Alujas, editor de Diari de Terrassa
Dijous passat vaig tenir l’honor de presentar el nou llibre de Xavier Marcet, Crecer haciendo crecer (Plataforma editorial) a petició del propi autor, a la seu de Cecot.
No cal dir que fer de teloner d’algú com el Xavier és una gran responsabilitat: és molt difícil dir res original o mínimament intel·ligent, que aporti alguna cosa a la conversa.
Xavier Marcet és un analista agut, punyent, provocador, valent i generós. I també empàtic i, per tant, humanista. És dels que es mulla, dels que diu coses i, sobretot, és dels que fa que passin coses. Els seus escrits han generat un nivell d’influència espectacular, i alguns articles, com el del lideratge o, més recentment, el del llegat, ja són quasi obligats a qualsevol conversa de gent d’empresa. L’humanisme empresarial, que és el nus del seu pensament, és un concepte que no casa bé amb els dogmes de gestió empresarial que han ensenyant a les escoles de negocis durant tants anys. I això és el que més em crida l’atenció del Xavier.
Jo vaig néixer el 74, sóc d’una generació que ha après una versió distorsionada del concepte d’èxit empresarial. La meva generació ha crescut en una narrativa plena de Marios Condes, de Superlópez (el famós executiu basc de l’automoció dels 90), Wall Street (la pel·lícula i la borsa), el boom de la construcció, els pelotazos o la irrupció dels fons d’inversió a les empreses familiars. Una època que ha coincidit amb la pèrdua de pes específic de l’empresa catalana, la mítica empresa catalana nascuda la primera meitat del s.XX, que en massa casos no va aconseguir assolir el tamany suficient per sobreviure i va acabar transformada en patrimoni immobiliari de les famílies propietàries (i, ja se sap, el patrimoni és el principal contraincentiu al risc!).
Era la narrativa d’un capitalisme fred, despullat de tot humanisme, el preludi d’aquest capitalisme financer que ha anat ocupant més i més espai des d’aleshores, i que no encaixa amb la nostra cultura empresarial tradicional; ni la catalana ni l’europea. Un capitalisme, de fet, del que ha renegat el propi Financial Times -el seu portaveu natural-, en una famosa editorial fa un parell d’anys.
El següent capítol d’aquesta narrativa va ser l’univers startup, del que jo he estat entrant i sortint professionalment, amb èxits i fracassos -no em queixo!- des del 1999 fins fa 6 o 7 anys, quan me’n vaig apartar empès per una certa preocupació pel llegat. I és que al final t’adones que la cultura de l’emprendiment “startupero”, té molt d’artifici financer: idees de negoci orientades només a satisfer els requisits per aixecar la següent ronda de finançament, desenvolupant tecnologia que sovint trenca més coses que no pas construeix i que crea disrupcions estèrils, sempre ballant al voltant de fons d’inversió que no aposten per fer empreses consistents, sinó sovint només embolcalls de negocis que permetin accedir a un fons més gros per la següent ronda, cercant valoracions estratosfèriques (d’aquí els famosos unicornis), per poder o bé vendre’s la participació, o bé reflectir en balanç un valor dels actius molt més gran.
Esclar que tot això és perfectament legítim i genera moltes coses positives, sovint poc visibles -com sol passar amb les externalitats positives-, que deriven principalment d’una gran concentració de talent pur, divers i multidisciplinar, i una dosi considerable d’innovació tecnològica.
Però explicat així ja es veu que no funciona com a model, que no pot ser el nostre referent, perquè no està enfocat a generar valor per la societat i ni tan sols pels propis emprenedors (en una cultura on les segones oportunitats són escasses), sino bàsicament pels financers.
I aquí és on em sembla que Xavier Marcet i el seu llibre, Crecer haciendo crecer, en particular, són importants. Perquè el que proposa és l’antídot a tot això.
Les organitzacions de persones, la distinció entre empreses i negocis, el concepte d’empreses consistents, l’èmfasi en el llegat i, sobretot, el lideratge humanista, aquest créixer fent créixer, tant als clients -també persones-, com als components de la pròpia organització, com als accionistes (per descomptat: els retorns de la inversió, els beneficis, són la base!), com a la societat en general. L’humanisme empresarial que predica Marcet és necessari per enfrontar la revolució que ve, que ja està aquí. No és només tornar als orígens, és trobar el nostre propi model, un camí de creixement basat en la nostra cultura empresarial i les nostres potencialitats. Un camí que, segur, no és Silicon Valley ni Wall Street.
