Joan Tamayo Sala, advocat i activista pels DDHH
Durant la dura pandèmia que hem patit i que encara no ha desaparegut, repetíem el missatge següent: a partir d’ara, cal posar la persona i la seva cura al centre de tot!
Què passa a l’Ajuntament de Terrassa i al seu equip de govern? No saben quines són les seves responsabilitats?
L’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Terrassa defineix el Servei d’Atenció a Domicili com “un conjunt de serveis que es fan a la pròpia llar de l’usuari, polivalents i oberts a tota la població, de durada temporal i transitòria a excepció dels casos d’atenció a la vellesa i algunes disminucions, que pretenen evitar, en la mesura que sigui possible, l’internament de la població vulnerable en serveis de tipus residencial”.
Aquest servei, dirigit a proporcionar atencions personals, ajuda a la llar i suport social per a la realització de les Activitats de la Vida Diària (AVD), es va iniciar com un servei dependent dels Serveis Socials de l’Ajuntament de Terrassa fins que, a partir de l’augment de la demanda, i sense tenir en compte les treballadores, va decidir externalitzar-lo.
Actualment el porten tres empreses, Ingesan, Sacyr i Accent Social, empreses del sector, que han anat creixent paral·lelament a la crisi social i econòmica, provinents de grups multinacionals de l’Ibex-35.
S’han lucrat sense límits, en el sector de la construcció i les immobiliàries, i posteriorment han donat el pas al món dels serveis a les persones (Ingesan -OHL, Sacyr) amb l’únic objectiu d’obtenir guanys, de manera fàcil i sense cap vocació de “servei públic”.
Això sí, especialitzats a guanyar concursos públics i a precaritzar al màxim els treballadors i treballadores d’aquests serveis essencials adreçats a les persones.
Aquestes empreses, al marge de sotmetre les treballadores (més d’un 95% són dones) a condicions laborals més properes al segle XIX , tracten les persones usuàries com un objecte mercantil més, ignorant les seves patologies i necessitats especials i diverses. La seva única aportació és la de fer de mitjanceres entre les 1.700 persones usuàries que hi ha actualment a Terrassa i les 300 treballadores familiars, que són les úniques que realitzen el treball.
És fàcil observar, durant el dia a dia, la vulneració de drets que pateixen aquestes treballadores, com per exemple les reiterades congelacions d’uns convenis que ja són lamentables de per si, amb sous per sota de l’SMI, les hores que no es paguen, la contractació per sota de la categoria laboral exigida, les jornades mal planificades, els horaris canviants, l’exigència d’una disponibilitat incompatible amb la vida personal o l’incompliment de la llei de prevenció de riscos laborals, entre moltes d’altres.
Les treballadores tenen uns recursos precaris i, si volen protestar per les seves condicions, són automàticament reprimides o acomiadades. És una situació que desgasta molt les plantilles, crema les professionals fins al punt d’afectar la seva salut.
La coordinació és molt deficient i no hi ha cap tipus d’avaluació del servei, ni per part de les empreses ni de l’Ajuntament, que n’és el responsable màxim, no només com a garant del compliment dels convenis, sinó que no es produeixi cap vulneració dels drets de les treballadores i que el servei bàsic d’atenció als usuaris i a les famílies sigui el correcte i necessari (amb un grau d’excel·lència en aquest cas).
No contents amb això, Ajuntament i empreses concessionàries es proposen ara implementar un nou projecte, seguint la línia del projecte Illa (còpia de l’Ajuntament de Barcelona), que obligaria les treballadores familiars a ser elles mateixes qui organitzin i coordinin els serveis, augmentant el temps de feina i la responsabilitat, però sense cap remuneració a canvi.
Aquest model s’intenta implementar sota un pressuposat “voluntarisme” de les treballadores, terme que no té cabuda en un sector tan precaritzat com aquest.
La ciutadania no podem permetre que una administració pública, en aquest cas l’Ajuntament de Terrassa, segueixi donant cobertura legal i jurídica a totes les irregularitats que s’han comès i permès durant aquests anys per part de les diferents empreses subcontractades.
No podem permetre que segueixi incomplint les lleis generals de provisió de serveis públics, ni les normatives de drets humans,
L’Ajuntament de Terrassa, amb la participació de les treballadores i la ciutadania organitzada de la ciutat, ha d’iniciar, de forma urgent, un procés per remunicipalitzar el Servei d’Atenció a Domicili. Entenem que per garantir els drets fonamentals de la ciutadania, i tornar la dignitat a les treballadores del SAD.
La millor fórmula de prestació dels serveis públics (de tots) és la gestió directa i pública des de l’Ajuntament i no pas la subcontractació a tercers privats, així com uns Serveis Socials integrats i coordinats, no com ara que estan fragmentats i descoordinats.
I també cal exigir que, mentre duri aquest procés fins a la municipalització total, l’Ajuntament no subcontracti amb empreses o organismes que no garanteixin un mínim compliment de la normativa dels drets humans, les normatives laborals i la que regula la transparència i el bon govern.
Cal dir prou al mercadeig amb els nostres drets. Prou al negoci amb les nostres necessitats. Prou al lucre privat en mans d’empreses que no compleixen els mínims de dignitat i garantia dels drets humans i que no ofereixen un servei de qualitat, que esclavitzen les treballadores i que vulneren els seus drets laborals més bàsics. Les persones no som mercaderies.
Crido, des d’aquí, totes les altres associacions socials i veïnes de la ciutat a sumar-se a aquesta denúncia pública, per tal de garantir els drets bàsics i fonamentals d’unes treballadores, persones usuàries i famílies, i d’uns serveis bàsics que ens afecten a totes. Sense dignitat no hi ha humanitat.
