Crítica de dansa
El ball flamenc ha evolucionat i ho ha fet gràcies a artistes que, com María Pagés, en conserva la seva essència, però amb una mirada molt més actual. La premiada bailaora, amb la seva companyia, va tornar a La Factoria Cultural de Terrassa, el dissabte, en el marc de la temporada estable de dansa i va brillar com mai. En aquesta ocasió va presentar una de les seves últimes coreografies, “Oda al tiempo”, que ha creat amb la dramatúrgia i les lletres del poeta marroquí El Arbi El Harti, qui ja fa un temps que col·labora en el relat escrit.
“Oda al tiempo” va ser una meravella i així ho va rebre el públic. En més d’un fragment de l’obra –especialment quan ballava la María– es van sentir aplaudiments i, al final, va ser un esclat d’entusiasme. Molts espectadors es van posar dempeus i van ovacionar l’artista i tot l’elenc artístic. Un elenc, per cert, que va incloure les veus emotives d’Ana Ramón i Sara Corea i un conjunt instrumental amb guitarra, violí, violoncel i percussió que va sonar acompassat com mai. Si haguessin de posar una nota, seria molt alta, perquè va oferir un espectacle d’una vitalitat extraordinària.
Pagés i el seu cos de dansa ens va convidar a fer un passeig pel temps, per aquest concepte i paraula que abraça tantes coses. Parla dels temps es parla de les hores, del present, del passat i, fins i tot, d’un futur desitjós i incert. És endinsar-se en molts sentiments i emocions de la nostra vida i també en relació al nostre entorn.
La coreògrafa va construir un relat ballat, cantant i musical que ens captiva perquè està ple de poesia, de simbolisme i de màgia. I també perquè ho fa molt senzill a l’hora de fer-ne lectura. Amb Pagés i la seva companyia vàrem sentir i compartir tot allò que vol expressar: l’alegria, l‘eufòria, l’amor i el desig, la bellesa i a la vegada la melangia, la solitud i el temor. Perquè, com deia l’artista, abans d’actuar, vivim temps convulsos amb situacions molt complicades que costen vides humanes i la por hi és present.
L’obra fer una narració de tot aquest univers a través de dotze estacions. La coreografia de ball i la seva interpretació és elegant i estilitza. Al llarg del recorregut ens trobem amb el flamenc amb un moviment del cos, dels braços i de les mans de vegades amb molta força i d’altres més subtil; i amb el ritme i el so d’un “taloneig” trepidant i vibrant i ,a vegades, acompanyat del ritme i so també de les castanyoles. I en altre, hi sumen el mantó i el mouen amb els braços amb una sensibilitat i habilitat increïble, creant una imatge en l’espai del tot hipnòtica.
Fusió de llenguatges
El camí que traça Pagés ofereix novetats perquè el seu flamenc d’arrel entra en diàleg amb altres tendències com la dansa contemporània gairebé minimalista. I, en aquest sentit, hi ha solos de la María i corals de tot el cos de ball que commouen perquè són capaços de passar per tots els estats d’ànim. Aquest diàleg també es trasllada a la música. En “Oda el tiempo”, el so del flamenc de Rubén Levaniegos i Sergio Menem s’enllaça harmònicament amb el barroc de Vivaldi i Haendel i el romanticisme de Txaikovski, sense fisures.
María Pagés esdevé protagonista perquè en el seu ball desprèn una personalitat magnètica. Però cal felicitar-la també perquè ha sabut transmetre la seva manera de fer, la seva expressió i el seu amor pel ball a un elenc artístic que ho dona tot sobre l’escenari. Tot ells, per si sols, ja ho són tot i omplirien de sentit qualsevol escenari per nu que fos. En aquest cas, hi ha una escenografia mínima que consta d’un pèndol suspès a l’aire que tant pot simular un rellotge, el sol i la lluna o un gronxador. Un pèndol que va donant vida a la vida; un pèndol que a vegades corre de pressa i d’altres s’atura.
