Amb 51 anys, l’aler egarenc Javi Sánchez va anotar 11 punts del 56 que va fer l’Sferic en la darrera jornada del campionat de Segona Catalana de bàsquet a la pista de l’Esparreguera. Alguns dels seus companys i dels seus rivals podrien ser els seus fills. Però la data de naixement del carnet d’identitat no atura la il·lusió d’un esportista exemplar que continua en actiu mentre els seus companys de generació competeixen en lligues de veterans.
“M’agrada molt el bàsquet, em diverteixo més jugant que fent altres activitats esportives, com anar a córrer o al gimnàs, i és una forma de tenir un compromís amb mi mateix”, explica quan se li pregunta per què i fins quan. Sobre la segona incògnita comença a tenir també resposta. “Penso que aquest any serà l’últim. La pandèmia m’ha fet endarrerir l’adeu. Vull retirar-me a la pista, jugant. I sabent que estic fent la darrera temporada, gaudint-la.”
L’exemple de Javi Sánchez és només la punta de l’iceberg en l’univers d’esportistes on l’edat de retirada de la competició augmenta de forma significativa en relació amb el passat. Els exemples al respecte són nombrosos. En el passat més recent, Pau Gasol va posar el punt final a la seva carrera als 40 anys. I el Barça de futbol acaba de fitxar Dani Alves amb 38 anys. La millora en la condició física, els sistemes d’entrenament modernitzats, una alimentació acurada, la prevenció de lesions i un entorn més favorable són alguns dels motius que expliquen aquest canvi en l’edat més comuna de retirada en el món de l’esport. Si abans els 30 anys suposaven una primera barrera que obria el camí cap al final de la trajectòria, cada vegada són més els esportistes que continuen en actiu al voltant dels 40.
“Estem parlant d’un canvi de model de vida. Ara hi ha una major sensibilització cap a l’esport, a la salut”, explica el doctor Jordi Gibert, traumatòleg especialista en medicina de l’esport de la Unitat de Medicina de l’Esport (Cotcat) del grup MútuaTerrassa. “La tecnificació i la preparació de l’esportista és superior. I això allarga la vida activa en l’esport d’elit. Abans, per exemple, un futbolista de 30 anys ja pensava en la retirada. Ara pot arribar perfectament als 40.”
Albert Oliver, de 43 anys, juga a l’Obradoiro a la Liga ACB de bàsquet
Per sobre dels 40
Les motivacions que porten els esportistes a seguir actius són molt diverses. I varien en funció si la seva relació amb l’esport és o no professional. Albert Oliver, base terrassenc que aquesta temporada juga a l’Obradoiro gallec de la lliga ACB (la màxima categoria del bàsquet espanyol) continua interpretant un paper destacat amb 43 anys. “Cuido molt l’alimentació i el descans”, explicava sobre les claus de seguir en forma a la seva edat.
Amb 40 anys, Óscar Sierra és titular en el CP San Cristóbal de la Tercera Divisió de futbol. “Tinc les mateixes ganes que quan vaig començar. I estic més bé físicament que quan tenia 18 anys”, diu. “Per seguir jugant amb 40 anys cal tenir molta cura d’un mateix: descansar bé, alimentar-se de forma sana i tenir sort amb les lesions.”
Als 47 anys va tornar a jugar la temporada passada un mite del futbol sala local, Diego Blanco. I ho segueix fent en les files del Terrassa FC. “Estimo aquest esport. I em venia de gust tornar a sentir-me jugador. No soc el mateix que jugava a Divisió d’Honor, però encara faig envermellir alguns jovenets”, explicava poc després de la seva tornada. “Quan acabo els partits em fan mal fins i tot les pestanyes, però ho gaudeixo moltíssim”.
Ramon Mampel farà 40 anys el pròxim mes de març. És seleccionador paralímpic de tennis taula i ha militat durant tota la seva carrera en equips de la màxima categoria estatal. Fa quatre anys va tornar a Terrassa per jugar en el CTT Els Amics, amb qui la temporada anterior va obtenir l’ascens a Divisió d’Honor, la segona categoria espanyola. Té un balanç de 64 victòries en els 64 partits que ha disputat amb l’equip egarenc. “La meva motivació és jugar a l’equip de casa, portar el nom de la ciutat a tot arreu, gaudir del tennis taula i ajudar els joves”, resumeix a l’hora d’explicar el perquè de seguir en actiu. “Abans tenia una exigència diferent. Ara em conec més i em dedico a fer el que sé fer. I mentre pugui jugar, ho continuaré fent.”
Mampel no creu que les noves generacions arribin amb menys empenta. “Potser els hi manca una mica més d’ambició. Són molt bons, però han de saber que arribar té un preu i que l’han de pagar.”
L’atleta Jaume Leiva, de 38 anys, té pevist fer a Sevilla la seva darrera marató
Jaume Leiva ocupa un lloc d’honor en la història de l’atletisme terrassenc. Ha estat campió d’Espanya de mitja marató, internacional en diferents competicions a escala europea i mundial i guanyador de multitud de proves. Té 38 anys i un passat marcat per alguna lesió greu que no ha aconseguit ensorrar la seva il·lusió. “Conservo la motivació. Però no penso en el llarg termini. Ara el meu objectiu és la marató de Sevilla del febrer. Penso que serà la darrera que correré”, explica en referència a un full de ruta que adapta a la seva edat. “Seguiré fent atletisme, però adaptant-me a una altra realitat.” Diu que vol córrer, però sense pressió i sense compromisos d’agenda. “Després de la pandèmia he viscut un punt d’inflexió en la meva carrera. He adaptat el meu entrenament baixant les càrregues de treball i tenint cura de molts altres aspectes, entre ells el descans. I el resultat ha estat molt positiu. Em torno a sentir atleta, aquest canvi ha estat el detonant per tornar-me a motivar.”
Montse Alcoba, de 40 anys, va ser paralímpica per primer cop als darrers Jocs de Tòquio en la modalitat adaptada d’halterofília. “Si tot va bé, vull estar als Jocs de París. I també als següents. La força no empitjora amb l’edat. I als 47 estaré al punt més alt.”
Els reptes personals
La universalització de la pràctica esportiva, l’esport entès com a font de salut i l’ampliació de la base de practicants ha incidit en una febre en la pràctica de l’esport de veterans: lligues reglades de diferents esports amb un gran nombre de participants, campionats específics a nivell estatal i internacional per franges d’edat o, simplement, reptes personals cada cop més ambiciosos i exigents que es marquen homes i dones per sobre de l’edat competitiva habitual omplen les agendes individuals. “Això és una moda. I pot ser perillós”, indica el doctor Jordi Gibert, de la Unitat de Medicina de l’Esport (Cotcat) del grup MútuaTerrassa. “S’ha de modular bé aquesta pràctica. Abans de fer esport s’ha de seguir un procés de control. Els directors generals han passat de portar un Rolex a lluir un Garmin. I no es poden passar segons quins límits”
