Josep Ballbè i Urrit
Avui, se celebra la diada de sant Joan Berchmans, patró dels estudiants, conjuntament amb sant Lluís Gonzaga.
El proppassat 13 d’agost s’acompliren quatre segles del seu òbit. Nasqué a Bèlgica, al si d’una família molt creient. El seu pare –que era sabater– es va quedar vidu i llavors confià el fillet a la tutela i cura d’unes tietes i un capellà. En Jan va treballar, llavors, com a criat d’un canonge de la catedral de Malines. Així, li fou possible estudiar als jesuïtes de la ciutat, i es féu membre de l’orde. En acabar estudis, aspirava a prevere i –als vint anys– se n’anà a ampliar-los, a Roma. Duia a la barretina la idea de fer-se missioner, a la Xina. Dos anys després, però, la tuberculosi se’l va endur.
Imbuït d’un tarannà reservat i joliu, alhora, ajudava tothom amb un gran somriure. La història ens el recorda com l’alumne més brillant del Col·legi Romà, a la capital italiana. Vivia amb l’obsessió de ser sant. Fins al punt de referir que “si no me’n faig sent jove, mai no ho seré”. Citació que palesa la fondària del seu esperit i una gran bonhomia per la seva part.
Algun lector em retraurà que parlar d’aquests termes, en ple segle XXI, sona a música celestial. Per als agnòstics, no m’importa gens ni mica extrapolar el mot en termes d’ètica personal i respecte profund i solidari envers el proïsme. En qualsevol cas, la crida –en paraules del papa Francesc– s’adreça a cadascú en particular, en format personal. El concepte no té tan sols un sol camí. No es tracta de copiar models, sinó de treure el bo i millor d’un mateix, en clau social àmplia. Això, òbviament, en perspectiva purament humana.
Pensar que únicament són cridats a l’excel·lència els sacerdots i religiosos no deixa d’ésser una visió molt esquifida i interessada. L’entorn que ens toca viure, a hores d’ara, ofereix suficients punts on un pot aplicar-s’hi decididament. Tal vegada amb un grau d’exigència superior per als qui gestionen les regnes polítiques del país…També amb els qui es consagren a la vida religiosa. Més ara, on la simbiosi de crisi econòmica i sanitària ha sacsejat fonaments no prou ben arrelats. Massa vegades hem assistit a l’esclat de casos de corrupció, tapats més tard dessota la catifa d’arguments com la immunitat o la prescripció cronològica. Aquest tema és el que ens recorda el sant.
