Núria Marín, tinenta d’alcalde i regidora de Polítiques de Gènere
L’activista Angela Davis va dir que el feminisme “és aquella idea radical que defensa que les dones som persones”. Un missatge tan senzill i contundent hauria de ser suficient, doncs, per entendre una idea que, malauradament, cal seguir repetint.
Com a ciutat, en la campanya d’enguany del 25N, insistim en l’eslògan “Ni una més!”. La violència que s’exerceix sobre les dones encara mata i no ens cansarem de repetir-ho.
És una cantarella recurrent en dies assenyalats com el 8 de març o el 25 de novembre, quan el Dia Internacional contra la Violència Masclista ens serveix per tornar a agafar l’altaveu i cridar, amb ràbia i amb impotència, que encara cal parlar-ne, reflexionar-hi i actuar. És el missatge que la Comissió 8 de Març, formada per diverses entitats feministes, treballa tot l’any, dia a dia, violència a violència, mort a mort. Acabar amb aquesta violència ha de ser una prioritat social, ja que portem massa anys dient prou. Seguirem sent actives i activistes vers una violència que no entén d’edats, de cultura, de nivell d’estudis o de situació socioeconòmica. És una xacra transversal.
Últimament també sentim parlar de la violència de segon ordre, aquella que afecta les persones que defensen les víctimes. Qui s’hi posiciona, qui se solidaritza amb la víctima no pot esdevenir també víctima, però mentre hi hagi qui qüestioni les víctimes o justifiqui els agressors continuarem tenint víctimes. La comunitat ha de dir prou a una cadena en una societat on la violència esdevé atractiva i fins i tot les relacions afectives i sexuals, ja siguin estables o esporàdiques, es mouen en molts casos en paràmetres violents. Parlem de relacions tòxiques que cal identificar amb la violència (que pren moltes formes) i és per això que se’n parla a xerrades, a tallers, a cursos. La pedagogia al servei del canvi de mentalitat per entendre que les relacions s’han de basar en el respecte. El silenci ens en pot fer còmplices, i hem de seguir treballant per protegir les víctimes, però també aquelles o aquells que les protegeixen. L’assassinat o la violència física no deixa de ser el punt culminant d’una sèrie d’actituds que cal polir dia a dia. És clau com ens posicionem com a societat, si al costat de la víctima o de l’agressor. Per això hem d’anar usant menys un concepte com el de micromasclisme. No minimitzem res. O és masclisme o no ho és.
Les dones no es volen sentir valentes, es volen sentir lliures. Les dones han de saber que compten amb un suport, ja que és molt difícil sortir d’un cercle de violència en soledat. I tothom ha de tenir clar que insultar, menysprear o amenaçar mai, mai, mai és amor. Per això repetim, de nou, ni una més!
L’especialista en recerca sobre violència de gènere Patricia Melgar explica que un canvi important en la nostra societat s’està veient perquè hi ha una reacció més visible per part de les joves davant de la violència. No sabem si hi ha menys o més violència que abans, però sabem que s’hi està reaccionant més en contra i es denuncien públicament actituds masclistes, tocaments no desitjats o altres formes d’abús. El camí de la denúncia continua sent pedregós per a la víctima i per al seu entorn, ja que davant de la denúncia encara hi ha qui qüestiona com anava vestida, què va dir per provocar o fins i tot per què anava sola per un lloc concret.
També cal fer èmfasi que els nois i els homes han de saber distingir actituds sanes o insanes en una relació. Sense criminalitzar el gènere masculí, és clar, però sí visibilitzant actituds basades en el respecte i el bon tracte. Com a societat no podem tolerar actituds que ridiculitzin o que menyspreïn, no podem consentir que un grup de violadors rebi missatges de suport i d’admiració. Aquesta és la frontera que cal superar.
Des de Terrassa, doncs, volem seguir llançant un clam per recordar que a les dones les continuen agredint, assetjant i matant, així com als seus fills i les seves filles.
Les violències contra les dones són una greu violació dels drets humans. Les institucions públiques tenim el deure, la responsabilitat i el compromís de combatre-les i treballar per transformar el nostre món en un en què la violència masclista no tingui cabuda.
Us convido a reflexionar-hi i a continuar fent de Terrassa una ciutat compromesa amb les persones i amb la defensa dels drets, una ciutat lliure de violències masclistes.
A Terrassa, doncs, ni una més.
Nota de l’editor: Diari de Terrassa obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
