Maria Antònia Campins, artista
Procedent de Mallorca, amb 18 anys, va arribar a Terrassa. El seu pare era funcionari, interventor de l’ajuntament de Sóller i, després de passar per Talavera, la família va acabar a aquesta ciutat.
“Sempre he tingut el complex de no saber dibuixar”, diu i va anar a l’Escola d’Arts durant dotze anys. Allà va aprendre diferents disciplines, com la ceràmica, el dibuix o el gravat. Aquesta última tècnica és la que més ha practicat (el vernís tou és la variant del gravat preferida), però també ha après litografia, escultura i fa aquarel·la i ha fet collage, llibre d’artista o acrílic.
“Faig una mica de tot”, comenta. “Soc molt inquieta i m’agrada aprendre i crec que és bo tenir professors diferents”, assenyala.
Ha fet tres exposicions individuals i moltes de col·lectives. Participa en el Mini Print Internacional de Cadaqués i algunes de les seves obres han passat, per galeries de França o el Regne Unit. “Treballo per l’espai, no acostumo a portar coses antigues a les exposicions”, afirma.
Quan va enviduar, va treballar uns anys a una empresa de tints. Dedicar-se a l’art, manifesta, “ha estat una circumstància de la vida i un al·licient per tirar endavant. No pots caure al pou perquè costa molt de sortir”. La família és molt important. “Els meus fills sempre m’han donat molt suport”, afirma.
Pel que fa a les seves aficions, li agrada més el cinema que el teatre, diu. Arran de la pandèmia i el confinament, ha recuperat una cosa que li agrada molt, el haikú, poesia breu japonesa.
