Joan Boldú
Sovint ens preguntem qui som i poques vegades on estem.
Aquest “on” és una pregunta que va dirigida cap al lloc creat pels homes per poder presentar-se com a humans. L’home necessita saber que “està” en un lloc i com “és” aquest lloc on ell no solament viu, sinó que també en forma part. L’on és el lloc habitat per éssers humans en la mesura en què aconsegueixen fer-se humans. Habitar un lloc és crear un espai capaç de contenir éssers humans. Aquests viuen immersos en espais, en atmosferes, en climes, en llocs d’acolliment i seguretat. La vida humana s’organitza en la conformació dels seus llocs, les seves cases, els seus carrers, les seves places, les seves ciutats i els seus llocs socioculturals -teatres, cinemes, biblioteques, esglésies-, polítics -parlament, senat…tribunal suprem-…, de comunicació, etc. Viure és crear “llocs” i aquests només tenen sentit si hi és present l’ésser humà i la relació amb els altres. Ara bé, és propi del drama de la vida humana, per un costat, el fet que aquests llocs, que acullen els éssers humans, es vagin tornant inhabitables per a la vida plenament humana i, per l’altre, la inquietud de no saber si podem trobar en els nous espais creats un recanvi habitable.
Aquests llocs vitals habitats com a espais de protecció, caliu i de relacions reben diferents noms: món humà (existencialistes), “esferes” (Sloterdijk), “cavernes” (Blumenberg), “llocs antropològics” (Augé). L’any 1992 , aquest darrer, l’antropòleg francès Marc Augé (“Els no-llocs”-Espais de relacions”), va crear un vocable nou, “el no-lloc”, per analitzar els espais de circulació -aeroports, autopistes-, de consum -grans centres comercials-, de comunicació anònima -internet/les xarxes socials. Per tots aquests espais camina una gran massa de persones, les relacions entre les quals són seques, fredes, distants, monòtones, però ningú hi viu. En aquests no-llocs predomina l’anonimat. Una gran multitud que ocupa un mateix espai, però que només els uneix una mateixa finalitat consumista. En aquests nous no-llocs les persones són simples clients, passatgers, usuaris.
Els no-llocs estan també lligats a les pors, que colonitzen el nostre present, generades pel “no-lloc global” -la globalització- el qual, en nom del mercat que promet millor vida, ha aconseguit una reducció dràstica de la protecció dels treballadors. De sobte, enormes masses es troben a la “intempèrie” sense que mai ningú els hagi explicat el sentit del seu exili laboral. Una de les pors més inquietants potser és la de l’exclusió: els sense papers, sense sostre, sense feina, sense pàtria; barris urbans perifèrics “on” malviu una humanitat marginada, els desnonats de la terra que habiten en espais que no es poden qualificar de “llocs”. En aquest no-lloc les persones què són? Restes humanes?
El nostre present és un temps on es viu enmig d’un procés d’acceleració tecnològica, social i informativa que porta a la uniformització del món. Les xarxes socials, el “gran no-lloc virtual” del segle XXI, són avui l’expressió de la deshumanització de les relacions socials. Els usuaris es tanquen voluntàriament dins d’aquest no-lloc virtual i els incita que s’exhibeixin físicament i psíquica perquè contin les seves vides. El resultat és que ens tornem dependents i addictes. L’excessiva transparència -la manca de límits- origina l’exhibicionisme digital, la conseqüència del qual és que algú ho registra tot, algú els vigila i es beneficia de l’obscena pèrdua d’intimitat. Els amos d’aquests no-llocs fan caixa a base d’extreure dades personals i vendre pronòstics del comportament dels usuaris -el capitalisme de vigilància. Estem en un “no-lloc” de referències totalment artificials: la tele, el mòbil, l’smartphone, la tauleta , l’ordinador. Portem el no-lloc damunt nostre , diu Marc Augé en una entrevista, i afegeix que no sap si la Terra no és ja tota ella un “no-lloc”. Som serfs voluntaris, subjectes a un amo; els ulls que ens vigilen i les mans que fan caixa els hi hem donat nosaltres.
