Xavier Marcet
Hi ha gent que té bones idees. Hi ha gent que porta bones idees a terme. Doris Moreno, editant el llibre “Terrassa, bressol d’enginyers”, ha portat una bona idea a la pràctica.
Doris Moreno és una historiadora que coneix bé la ciutat, fundadora del Centre d’Estudis Històrics i de la Revista Terme, és professora a la UAB. Reivindicar l’enginyeria a Terrassa és reivindicar la indústria, el motor de la vida de la ciutat en els darrers dos-cents anys. És reivindicar l’Escola Industrial de Terrassa, que l’any vinent celebra el seu cent-vintè aniversari.
Terrassa va ser durant quasi dos segles el paradigma d’una ciutat industrial de manual. Va culminar amb èxit la transició de paraires a fabricants a finals del segle XVIII i va vertebrar-se urbanísticament al voltant dels seus vapors. En aquests quasi dos-cents anys va ser un espai per igual de prosperitat i de confrontació social. A Terrassa, com a la majoria de les ciutats industrials, l’ascensor social va funcionar i ho va fer especialment per a gent que arribava a la ciutat amb la condició d’immigrants pobres. La ciutat industrial era socialment jeràrquica però era permeable. La vida de Terrassa girava entorn del treball fabril, del tèxtil llaner. El fum, com a elegia del progrés; les sirenes, com a sintonia de l’ordre fabril; el soroll dels telers, com a música de fons de la creació de riquesa. Terrassa va forjar una identitat industrial potent. Abans havia estat una vila híbrida agrícola i manufacturera. Després ha estat sobretot una ciutat after-tèxtil com ja fa dècades la va definir el periodista econòmic Ramon Aymerich. Aquest viatge industrial no s’explica sense els enginyers.
En aquesta ciutat tèxtil que viu la seva esplendor durant cent anys, des de la dècada de 1870 fins a la dècada de 1970, l’enginyeria i el factor innovació han estat molt importants. Actualment tendim a confondre la innovació amb la tecnologia, i encara més la tecnologia amb l’estol de tecnologies digitals. Però sense l’enginyeria, sense la innovació, la importada i la genuïna, no s’entendria la indústria tèxtil a Catalunya i a Espanya. Figures excel·lentment reivindicades en aquest llibre com Daniel Blanxart o com Ferran Casablancas són puntals sense els quals no s’explica la nostra història de ciutats tèxtils.
Professors que han marcat època en la formació d’enginyers com Santiago Morera, que va ser director de l’escola, com López-Amo, com tants altres, o professors que venien de fora a impartir classe als enginyers com l’amic Paco Solé Parellada són importants. Ens falta una obra sintètica de les adopcions i de les aportacions entorn la innovació de la indústria tèxtil. La narrativa visual del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, en el Vapor Aymerich, Amat i Jover, ens ajuda molt. També ho fa Bernat Hernández en el seu article sobre el camí sinuós de Terrassa cap a la ciutat tèxtil. La innovació és allò nou que té impacte, especialment per a les empreses és el nou que els clients els compren, o les noves formes de producció de més valor i més eficiència que són capaces d’implantar. La innovació és la suma de noves mirades, de noves solucions, sovint de noves tecnologies, de vegades de nous models de negoci i sempre de la transformació de la relació amb els clients a través de noves formes de valor. En els anys del tèxtil hegemònic, l’enginyeria i la innovació van ser font de molt valor a les fàbriques que empenyien onades sincopades de prosperitat.
El llibre editat per Doris Moreno passa a ser una referència imprescindible en la historiografia local moderna i contemporània. Coneixem a través d’aquest llibre l’aportació dels enginyers, caldria complementar-la amb figures que tenien una consideració menor com els que s’anomenaven “teòrics tèxtils” (com el meu pare) o els que eren els especialistes en gestió abans del management de les escoles de negoci. La Terrassa industrial deu el seu progrés a tots ells i a la vida dels treballadors que feien funcionar les fàbriques.
Doris Moreno em va demanar que fes una lectura final del llibre en forma d’epíleg. No cal dir que em va fer un regal. Les aportacions de Bernat Hernández (molt suggeridor per a algú que es dedica a la innovació); de Manel Márquez (desconeixia la figura de Noguera); de Josep Puy (finíssim en la seva aproximació a Sala); Manuel Peña (brutalment bona la seva aproximació a Demetrio Carceller); de Sílvia Carbonell, que ens aproxima inspiradorament a Daniel Blanxart, o d’Àngel Duarte, que ens acosta Coll i Alentorn, es fan llegir. Quin estol de bons historiadors ha reunit la Doris Moreno. He après molt d’ells. N’he gaudit molt.
En aquest petit epíleg suggereixo algunes recerques que encara ens queden pendents entorn de la història tèxtil. Encara ens queda molt per saber de l’auge i sobretot de la crisi del tèxtil. També hem de saber més del tèxtil després del nostre tèxtil local. I repensar-nos. Queda enginyeria, queda la UPC, perviu l’Institut Industrial, queda innovació, queda Leitat, queda tèxtil, però ens falta recuperar la ciutat industrial. Ho necessitem.