Salvador Cardús Ros
Massa atrapats en les mirades desoladores sobre la feblesa econòmica de la ciutat, la desídia en la política municipal i els comportaments incívics dels qui no s’acaben d’estimar la ciutat, no som capaços de veure fins a quin punt ens salva, com a ciutat, la vida cultural.
No dic que l’empenta cultural sigui per tirar coets, ni que l’economia, la política o el civisme siguin un gran desastre. Però tinc la impressió que, com a mínim, i al contrari del que passa en altres terrenys on abunden les informacions negatives, en el pla cultural els èxits són més visibles que les derrotes. I caps de setmana com el passat ho posen de manifest.
Efectivament, en un mateix cap de setmana, coincidien la posada en escena del “Molt soroll per res”, de Shakespeare, pel grup de teatre d’Amics de les Arts i Joventuts Musicals; el “Don Giovanni”, de Mozart, pels Amics de l’Òpera i la Sarsuela de Terrassa al Principal, i, encara, el “Dancing Vivaldi” del Programa d’Alt Rendiment de La Factoria Cultural. I tot això, és clar, amb les programacions habituals, entre més, de la Jazz Cava o l’Auditori Municipal.
Sobre l’atonia del govern municipal i els greus -i costosos- desafiaments de l’incivisme en qüestions com la neteja i la mobilitat, n’he escrit sovint. Sobre les dificultats en el pla econòmic, aquesta setmana ho feia Antoni Abad en ocasió de la feliçment recuperada Nit de l’Empresari. En un parlament carregat de realisme i, per tant, amb consciència de les moltes dificultats passades i dels greus desafiaments futurs, Abad feia una llista de propostes -que haurien de ser conegudes per tothom- que encara assenyalaven amb més precisió els dèficits actuals de partida. I, per fer un discurs esperançat, havia de recórrer al voluntarisme de posar la confiança en els estats d’ànim del propi sector.
En canvi, i em centro en el cas de l’espectacle de dansa de LaFactoriaCultural perquè és al que vaig assistir, el món cultural -entenem-nos: de la cultura que mereix ser admirada per la seva excel·lència- sembla com si aconseguís millor els seus propòsits al marge de les adversitats estructurals que també pateix. En particular, l’existència a Terrassa d’aquest Programa d’Alt Rendiment (PAR), amb un treball intensiu de quaranta hores setmanals d’assaig amb alumnes de tot el món, dirigits per artistes altament qualificats, sembla gairebé un miracle només explicable pels qui, fa molts anys i contra tota expectativa, van apostar per les programacions de dansa a Terrassa. Si, a més, van ser capaços de treballar plegats amb el Cor Montserrat i l’Orfeó Lleidatà i l’Orquestra Simfònica Victòria dels Àngels sota la batuta de Pedro Pardo, llavors, més que d’un miracle, ja parlem d’un regal dels déus!
Com que no sóc crític cultural ni expert en dansa, m’abstinc de valoracions expertes. Però, com a simple espectador, sí que puc dir que la proposta del PAR, en l’inici d’una petita gira per tot Catalunya, va ser d’una bellesa excepcional i amb una execució esplèndida, encara més tenint en compte que no estem parlant de professionals consagrats sinó d’estudiants en aprenentatge, acompanyats per formacions musicals, com la dels cors, que tampoc no són professionals.
En definitiva, que hi ha caps de setmana que la cultura a Terrassa és capaç de dissimular les febleses quotidianes de la ciutat i, per unes hores, ens podem arribar a imaginar com aniríem de bé si tot estigués al mateix nivell d’excel·lència que allò de què vam poder gaudir a La Factoria Cultural.
