Josep Ballbè i Urrit
La casualitat ha volgut que hagi tingut ben pocs dubtes a triar el tema d’aquesta columna.
Fa un segle que va néixer (13 d’octubre de 1921) i ahir s’acomplien tres anys de la seva mort. Crec que es presenta gairebé sol. Tothom n’ha sentit a parlar, poc o molt. Si més no, des de la doble faceta d’actor i/o cantant italofrancès. Nascut a la Toscana, els seus pares emigraren a França, abans no fes un anyet.
El principal motiu adduït el va xifrar son pare en fugir del règim d’en Mussolini.
De ben jove, va començar a ser cantant de music hall… Fins que, als 23 anys, va ser descobert per Edith Piaf –a París– i el feu membre de la seva companyia. Això li va comportar una projecció internacional de força nivell. Tant que, després de casar-se amb l’actriu Simone Signoret, protagonitzaren diferents films.
Tot i que la parella sembla ésser que marxava prou bé, consta un “flirt” amb na Marilyn Monroe, amb qui va compartir cartell a la pel·lícula “Let’s Make Love”.
Si ens centrem en la vessant musical, de ben segur que la cançó que més el va projectar va ser la de “Bella ciao”: “Una mattina mi son svegliato, o bella ciao, bella ciao, bella ciao, ciao, ciao. Una mattina mi son svegliato e ho trovato l’invasor”.
Passant ja al seu pensament, sempre em va semblar un personatge summament interessant. Sota una imatge de bohemi “gigoló”, no deixava indiferent ningú. Altrament, així ho reflecteixen algunes dites seves… Com ara “la pitjor covardia rau a saber què és just i no fer ho / Ni un llibre ni una pel·lícula poden pas canviar la societat. N’hi ha prou que la gent obri els ulls / Ens cal gent de bona voluntat, sense considerar la seva opinió política. I tots junts assegurarem una bona supervivència: aquest hauria de ser el repte”.
Interioritzant aquest gruix, tenim material suficient per a un debat profund. L’entorn actual que ens deixa el planeta –amb temes tan punyents com l’entabanament col·lectiu post-Covid, el canvi climàtic, la greu distància social entre classes- ha de remoure –sí o sí– el cor de les persones.
No sent així, el mateix Yves ens lapida amb una frase brutalment genial: “Encara que no t’ocupis de la política, ella s’ocuparà de tu”. Som-hi, doncs!
Els dies van caient i “tot està per fer i tot és possible”. Ens ho recorda Miquel Martí i Pol.
