Fernando Font de Gayà, pintor
“Soc independent de naixement”, avisa d’entrada, i afegeix que “no me n’estic de res”. De sempre li han agradat els treballs manuals i va aprendre a “tocar fang” i va fer un curs a La Massana, tot i que assegura que “sempre he tingut una mena d’al·lèrgia als col·legis”.
Va començar a fabricar cendres de bronze i esmalts i va anar ampliant aquesta oferta i es guanyava bé la vida, “no amb gaires luxes, perquè mai he sigut d’aquestes persones”. Amb els anys, Salvador Alavedra, un amic del seu pare, el cineasta Pere Font, li va proposar “dirigir el seu taller de ceràmica”. I allà va estar 25 anys. “Les nostres peces es venien al hall del Palace”, recorda.
Diu, però, que “sempre m’he considerat pintor”. Va fer classes amb pintors reconeguts com Ramon Cortès, Martínez Lozano o Ignasi Mundó. Amb aquest últim, profunditza, “vaig aprendre perquè vam parlar. No s’aprèn mirant què fa un altre, sinó parlant i entenent perquè fa allò i el concepte”.
La pintura, diu, “no és mai per decorar la paret. Sempre és un missatge que ha d’impactar” a l’espectador. Li agrada molt fer “retrat dibuixat”. “La majoria em diuen que no s’assemblen de res i això m’agrada molt”, assenyala.
Afirma que “em considero una persona molt rara i els que m’aprecien, m’aprecien de debò i els altres, no m’interessen”.
Tot i que pintar és la seva gran afició, també té la cuina com una de les seves preferències i, creu que és una disciplina que “em va bé”. Un dels plats estrella és “el suquet de rascassa”.
