Xavier Marcet
El més fàcil sempre és descriure els problemes fins a sobrediagnosticar. És molt més difícil trobar sortides a les coses i mantenir una certa positivitat.
El més fàcil sempre és descriure els problemes fins a sobrediagnosticar. És molt més difícil trobar sortides a les coses i mantenir una certa positivitat. De vegades, la pròpia complexitat del món no ens ho posa fàcil i de vegades la incansable insistència dels mediocres quasi que ho impedeix. Parlar mil vegades més de la decadència de Barcelona, de l’atzucac de Catalunya o de la manca de lideratge i de projecte per a Terrassa no ens acostarà a la solució. Per altra banda, estem parlant d’evidències. I, si parléssim de futbol, ja tindríem amb el daltabaix del Barça el panorama complet. Deixar-nos portar per la pendent del catastrofisme és una temptació poc recomanable. Vivim de prop situacions en què és fàcil entrar en bucle i passar-nos el dia descrivint els nostres mals. Aprendre a ser contundents amb la indolència i amb la mediocritat militant sense perdre una actitud positiva és important. Un excés de dramatisme no condueix enlloc. El món no ens espera si només ens endinsem en les nostres misèries. Què podem fer sense ser uns ingenus?
Podem inspirar-nos en exemples. Fa pocs dies, em truca un amic de seixanta anys i em diu que posa en marxa una empresa tecnològica. Hi posa una il·lusió que s’encomana i mentre l’escolto penso que aquesta determinació és la que necessitem per encarar el futur. Queixar-se i despotricar tendeix a ser un exercici gregari, però emprendre, resoldre que hi ha opcions per tenir el futur a les mans, tendeix a ser un exercici individual o de poca gent. Arriscar en una edat que altres ja només pleguen veles és una injecció de convicció.
Podem admirar els que hi posen ambició. He visitat el DFactory que el Consorci de la Zona Franca està impulsant amb una implicació absoluta de la gent de Leitat, el centre tecnològic amb seu a Terrassa. El DFactory és un gran centre per al desenvolupament de projectes d’indústria avançada. De quan en sentia parlar als dirigents de Leitat o al propi Pere Navarro a veure aquella idea convertida en un edifici espectacular amb un projecte de desenvolupament encara més ambiciós m’ha fet pensar que sort en tenim dels que en l’àmbit relacionat amb la creació de riquesa tenim gent amb empenta.
Podem aprendre dels que converteixen problemes en oportunitats. En el món sempre hi ha els que ploren en les adversitats i els que es posen a fabricar mocadors. Ho hem vist durant la pandèmia. Només un exemple. Em va sorprendre com van canviar el xip en poques setmanes algunes empreses tèxtils per donar resposta a necessitats que les necessitats de protecció davant de la Covid permetien.
Podem reconèixer els que deixen llegat. Hi ha gent que és capaç de transcendir a través de les seves obres. Escrivint, dissenyant, emprenent, escapen a la mediocritat. Tenen la capacitat d’anar més enllà del dia a dia i deixar una petjada que els altres reconeixen com a valuosa. La burgesia industrial terrassenca de començaments del segle XX quan encarregava a Muncunill obres com el Vapor Aymerich, Amat i Jover, o la Masia Freixa, era conscient que construïa un llegat, alguna cosa que perduraria i impactaria per sempre en la ciutat. Altres van optar per la mediocritat arquitectònica i urbanística però aquests només ens van llegar un tel de grisor.
Podem allunyar-nos dels tòxics i dels populistes. Podem defugir la gent que s’abona a la destrucció. Podem triar qui seguim a Twitter i els mitjans a través dels quals mirem el món. Podem escollir els analistes sensats i els que dominen la ironia intel·ligent. Podem bescantar els execrables professionals. Podem acostar la mirada als que construeixen ponts. Podem exercitar l’empatia més que conrear l’odi. Ho podem fer. És una decisió personal. No tot és responsabilitat dels altres, les nostres eleccions també compten. Podem pensar i acostar-nos als que pensen per ells.
Podem evitar la superioritat moral. Fa pocs dies Antoni Puigverd publicava un article per emmarcar a La Vanguardia sobre la societat dominada per aquells que imposen una correcció política que esdevé pura intolerància des de la seva superioritat moral. Evitem els que estan tan convençuts que estan en el costat irrebatible de la història i es veuen amb cor de condicionar la vida dels que ens envolten, dient el que poden pensar i el que no, dient com es vota bé o canviant el llenguatge per apriorismes ideològics de pa sucat amb oli. L’ecologisme, el feminisme, els partidaris de la igualtat d’oportunitats no necessiten de superioritat moral, n’hi ha prou a defensar els valors dels drets humans en llibertat. La resta és bromera intolerant. No ens calen profetes que ens salvin, ja sabem com s’acaba aquesta història. No cal cap superioritat moral, amb respecte n’hi ha prou.
Podem estar al costat dels que creen el futur i no dels que prorroguen irresponsablement el passat. Podem militar en la lluita contra el canvi climàtic des de l’exemple personal sense escarafalls. Podem ajudar els que s’arremanguen en projectes socials d’alt impacte per crear oportunitats per a aquells que viuen en l’adversitat o la vulnerabilitat. No ens en falten exemples, ens falta determinació per sortir de la mediocritat. El gran Jorge Wagensberg deia que la mediocritat és una decisió personal. Esquivar la mediocritat és a la nostra mà. Ni cal tolerar els que ens governen des de les ocurrències ni negligir el nostre compromís personal.
