El Circuit del Vallès, a la Mancomunitat Terrassa – Sabadell, va acollir entre 1968 i 1983 el Gran Premi d’Espanya de motocròs en la categoria de 250 centímetres cúbics. Va ser una de les cites més importants del calendari mundial i punt de reunió dels millors pilots.
Terrassa va ser un dels principals centres de les competicions de motor durant la segona meitat del segle XX. Va acollir proves de tanta tradició i rellevància com el Trial de Sant Llorenç, una de les cites més importants del Mundial d’aquesta modalitat, va ser punt d’inici del Ral·li Catalunya, puntuable per al Campionat del Món, i va promoure competicions de gran tradició com el Ral·li de Motos Històriques de l’Atlètic, encara viu, o la mítica Pujada a Estenalles.
En aquest context de culte a la benzina, el Gran Premi d’Espanya de motocròs en la categoria de 250 centímetres cúbics va tenir una gran rellevància esportiva i social a la ciutat durant els anys que va ocupar un lloc preferent al calendari esportiu. Aquesta prova, referencial per una generació, es va disputar al recordat Circuit del Vallès, ubicat a la Mancomunitat Terrassa-Sabadell i actualment en el terme municipal de Terrassa, entre el 1968 i el 1983.
Durant aquests anys, el motocròs es va convertir en una modalitat de gran incidència en el teixit esportiu egarenc. No només per l’impacte mediàtic de la prova mundialista, sinó per la notable activitat del nucli de pilots locals sorgit arran de l’activitat generada en el circuit i que anava més enllà de la prova mundialista.
El Circuit del Vallès, situat en una fondalada al costat de la carretera que uneix Terrassa i Sabadell, va iniciar la seva activitat el 1968 com a seu del Gran Premi d’Espanya de 250 centímetres cúbics que organitzava la Penya Motorista 10 per Hora de Barcelona. El Gran Premi d’Espanya es va començar a disputar el 1962 a Barcelona, per passar posteriorment a fer-se a Santa Coloma de Gramenet. Però el 1968 es va traslladar a la Mancomunitat Terrassa-Sabadell, en un Circuit del Vallès que des del primer moment va ser considerat un dels millors del mapa internacional. Les característiques del terreny on s’ubicà eren ideals per un esport com el motocròs, amb unes condicions naturals òptimes i una visió magnífica per al públic, que es podia traslladar mitjançant els ponts i passarel·les elevades que comunicaven les diferents àrees. Zones batejades com la Pujada dels Pins, la Paella, el Gran Canó o la Banyera descrivien un recorregut inigualable i elogiat pels millors pilots del Mundial.
El Gran Premi d’Espanya acostumava a ser la prova inaugural del Campionat del Món, es disputava al mes d’abril i oferia curses espectaculars per les característiques del circuit i per les mateixes condicions climatològiques de l’època, que en moltes edicions havien convertit el circuit en un seguit de trampes de fang que augmentaven el sentit èpic de les curses.
Audiències milionàries
El fet que la cursa fos televisada en un temps en què l’oferta televisiva es limitava a Televisió Espanyola, amb audiències milionàries, situava el Circuit del Vallès com a un dels escenaris esportius de major repercussió en el calendari esportiu espanyol del moment. Sense anar més lluny, l’assistència d’espectadors oscil·lava entre els 30.000 i els 50.000, xifres només a l’abast de competicions de màxima rellevància esportiva internacional. Terrassa era un pol d’atenció no només pels aficionats locals, sinó també per seguidors d’altres punts d’Espanya i d’Europa.
Una imatge de la prova disputada l’any 1969 / Joan Biarnés – Arxiu Municipal Terrassa
Observar avui en dia les imatges d’aquells Grans Premis impacta per les diferències indiscutibles amb l’actualitat. Sobretot, i més enllà de les diferències tecnològiques de les màquines participants, en les referides a les mesures de seguretat. Eren temps en els que una bala de palla servia com a protecció per als espectadors, quasi invasors en molts trams del recorregut marcat per a les motocicletes. Temps en els quals centenars de persones podien seguir la prova des de torres elèctriques o els mateixos espectadors assistien els pilots accidentats. Sense oblidar la desfilada de països ara inexistents com la Unió Soviètica, Txecoslovàquia o l’Alemanya Federal, referències en el món del motocròs del moment i ara records d’un dibuix internacional inexistent.
Noms propis
Un total de 40 pilots van prendre part en la primera edició del GP d’Espanya disputada al Circuit del Vallès el 1968. El suec Torsten Hallman va ser el primer guanyador. La convocatòria va ser un èxit esportiu i d’organització amb 25.000 espectadors en directe. A l’any següent, la xifra d’espectadors va augmentar fins als 40.000. Els noms propis al llarg de la història de la cursa del Circuit del Vallès van ser nombrosos. El belga Joël Robert, per exemple, va guanyar tres edicions seguides entre 1969 i 1971.
El 1973, el nord-americà Jim Pomeroy, conegut com a “Bimbo” es va convertir en el primer pilot del seu país en guanyar una mànega del Mundial. Pilotava una moto Bultaco i va empatar amb l’alemany Hans Maisch, que per una diferència de 5 segons el va superar en el desempat de la general. Pomeroy tenia 20 anys i va ser el pilot més jove en guanyar una cursa del Mundial, el primer a fer-ho en el seu debut i el primer a imposar-se amb una moto catalana. Una altra data històrica es va produir l’any 1977, quan el belga Raymond Boven va guanyar amb Montesa. Va significar la primera victòria d’una moto espanyola en el Mundial. A més, Harry Everts, amb Bultaco, va ser tercer en una gran jornada per a les marques nacionals. El 1978, el podi va ser ocupat per tres motos del país. Harry Everts, amb Bultaco, va ser el guanyador, seguit de Jean Paul Mingels amb Montesa i de Torao Suzuki, també amb Montesa. El 1979, Toni Elías va ser segon en la segona mànega.
