Asunción Hernández, militant d’esquerres
Allà on ha estat, sempre ha procurat lluitar pels drets dels altres. Tot li venia de casa. “El meu pare era un lluitador” i, quan va esclatar la guerra, se’n va anar a combatre. Estava a punt de començar el Batxillerat quan va morir el seu pare i es va veure obligada a treballar. De més gran, va acabar els estudis elementals. No haver pogut anar a la universitat “ho porto a dins”.
Va estar als inicis de l’Associació de Veïns de Can Palet i va militar al PSUC, però, en desacord de cap on anava aquest partit, va marxar al PCC. Abans, va passar un temps a la presó, per tirar fullets i la van jutjar al temible TOP. “No m’agrada parlar d’això. Ho he explicat moltes vegades i necessito descansar el meu cervell”. “Soc lluitadora des de petita”, diu.
Quan el 15-M, “em vaig animar” i es va afiliar a Podemos, però després es va decebre. “Això és una cosa que portes a dins i mai et marxa. És donar-te a la gent i voler solucionar els problemes, i acabar amb les injustícies. Ho portem a la sang”, afirma. Confia que aparegui un partit d’esquerres “en condicions”.
De la política actual veu que els polítics “van a buscar la cadira”. A més, critica que “tots els partits d’ara són molt feministes, però a l’hora de fer les llistes, tot són homes”. Es considera “comunista”, si bé, va estar a Rússia i va veure coses en què no creia.
Llegir li agrada “bastant”, apunta. Recorda, especialment, uns llibres d’Agatha Christie que va llegir quan era a la presó. També li agrada cosir i “fer-me una faldilla o una brusa”.
