Originària de Tremp, Pallars, Maria Barbal va créixer en llibertat i amb connexió amb la pagesia durant la postguerra, fet que l’ha portada a ambientar sovint els seus llibres en aquells anys, així com la Guerra Civil Espanyola i la Segona República. El seu debut literari, Pedra de Tartera, va ser un èxit i ha venut més de 200.000 exemplars. Dissabte va visitar la Casa Alegre de Sagrera de Terrassa per parlar sobre un dels seus llibre més recents, «A l’amic escocès» en el marc d’una de les trobades mensuals del Club de Lectura de la Casa del Llibre.
“A l’amic escocès” té molts punts en comú amb “Pedra de Tartera”, la primera novel·la. Veiem la connexió entre emmarcar la història en la Guerra Civil, els moments difícils que s’hi vivien i el relat vital del protagonista, la infantesa, la joventut i l’ambient familiar. Aquesta connexió és una manera de connectar amb els orígens?
És a l’inrevés. No ha estat una connexió programada, sinó que al llarg dels anys he sentit necessitat d’escriure un altre cop sobre aquests temes, però des d’una altra perspectiva i un altre protagonisme. Aquesta obra és el fruit d’una evolució de tota la meva trajectòria com a escriptora.
Vostè escriu novel·les realistes. Què l’atrau d’aquest gènere, i com és que sempre l’escull?
Per a mi; la vida, la història i les experiències de les persones són un gran cabal cap a la literatura. La literatura em permet entendre millor el passat, l’interior de les persones i les relacions entre diverses classes socials. És un material que m’ajuda a escriure i reflexionar.
El sentiment de pertinença és recurrent a les seves obres, la majoria d’elles basades al Pallars. Es veu reflectit a “A l’amic escocès” i a “Pedra de Tartera”, on també parla de la migració, quan la protagonista, la Conxa, emigra a Barcelona després de viure tota la seva vida al Pallars. Com d’especials són per vostè aquests sentiments?
El sentiment de pertinença és vital per a tothom. Malauradament, hi ha persones que no el poden tenir perquè han d’emigrar per sempre del seu lloc d’origen. Volia reflectir aquests sentiments a les meves obres perquè són importants per a mi, i reflecteixen una part més de la vida i de la realitat de totes les persones que van haver d’emigrar durant la guerra i la postguerra. Especialment el Pallars va ser un lloc d’emigració, perquè els mitjans eren petits i l’economia es basava en la ramaderia, fet que va portar a moltíssima gent a emigrar.
Què suposa per a vostè haver rebut el Premi d’Honor a les Lletres Catalanes?
Representa un cim, un nou inici. És tot un honor rebre’l, m’he sentit reconeguda.
Alguna novel·la entre mans ara mateix?
Ja tinc la pròxima novel·la acabada, es publicarà el 2022. Encara no es pot revelar, però, de què tractarà.
Què és per a vostè l’escriptura?
Escriure és una altra vida, una vida que forma part de la vida quotidiana rutinària, però que té una dimensió que s’escapa d’aquesta vida. Participo de dues vides, com molts artistes.
