“És bufó i gran aquest parc”, deixa anar Jesús, manta vermella a les cames, mà en direcció cap al romaní allargassat davant els seus ulls. “Això és una illa de romaní, sabeu? Oi que no veieu cap arbre a prop? És perquè el romaní necessita llum i sol. Vaja, com nosaltres, però tot en la seva justa mesura, tot amb moderació, perquè la moderació és la base… de la constitució”. I parit l’apariat, Jesús es posa a riure. Ha passat l’equador del seu passeig amb bici per carrers de la ciutat, sobretot pel seu estimat Parc de Vallparadís, perquè Jesús Mateu Morera té 90 anys i va en bici, però no la condueix ell. Avui el porta Ramon García, un dels voluntaris del programa En Bici Sense Edat, que permet persones grans amb mobilitat reduïda fer un tomb per Terrassa.
Terrassa es va incorporar a aquest programa internacional l’octubre del 2017, amb una prova pilot, impulsada des del servei municipal de Promoció de la Gent Gran, en la qual 47 persones grans van poder gaudir de 40 sortides. La valoració del projecte va fer l’Ajuntament plantejar la seva continuïtat i l’any 2019 el Consistori va comprar un tricicle.
Jesús, com ha canviat la seva ciutat. “Vaja si ha canviat”, recalca ell. Jesús va ser el primer usuari de la residència Sant Llàtzer a provar el projecte de l’associació En Bici Sense Edat. I avui repeteix experiència. Deambula per la residència en caminador i la cuidadora surt cada dos per tres a la porta per comprovar que tot està en ordre, que Jesús s’ha posat la manta sobre les cames, no agafi fred malgrat aquest temps de primavera amable, que es posi bé la mascareta, i Jesús protesta (tímid, contingut) davant la insistència de la treballadora. “Però si ja m’he posat tres injeccions”. Però la vacuna no protegeix del tot, Jesús, i Jesús es puja la protecció, i comença el periple amb Ramon pedalant. Marta Lladó, la coordinadora del programa, va en un altre tricicle, plaça del Doctor Robert, carrer de Sant Antoni, un tram empedrat del carrer de la Creu Gran, el pont de Sant Pere. “El pont de les Esglésies visigòtiques”, diu Jesús, carrer de Josep Rigol i Fornaguera.
Va arribar la pandèmia i el programa es va suspendre, com moltes altres activitats presencials. Després de mesos “d’incertesa i aïllament”, el projecte va fer un esforç d’adaptació als nous paràmetres sanitaris, diuen els seus impulsors, que van reprendre de forma progressiva les activitats, “tant de formació de persones voluntàries com de passejades”.
El parc. Marta i Ramon han preguntat a l’usuari el seu itinerari preferit, i Jesús no ha dubtat un instant: el Parc de Vallparadís. “És com si marxéssim fora”, apunta. Un altre món,un parèntesi de vacances. “Fa anys aquí hi havia horts”, recorda, i hi havia una riera d’aigües tenyides de múltiples colors, per les fàbriques de tint. “I per això a aquesta font d’allà li diuen del Tintorer”. Jesús, que és solter, va treballar a l’Anònima i a la indústria Vila, sempre en el sector tèxtil, d’administratiu.
“Al desembre passat, va haver-hi una explosió d’eufòria. La gent tenia moltes ganes de sortir, d’utilitzar el servei”, recorda Marta Lladó. El projecte es va reprendre amb energia i va ampliar la seva oferta a persones amb discapacitat intel·lectual de més de 60 anys que vivien en residències. En el 2021, el programa s’ha afermat “amb totes les mesures sanitàries que garanteixen un trajecte segur per a tots”, subratlla Marta.
Quina olor
Pel carrer on vivia Jesús, el de Sant Genís, “passaven cavalls” i la calçada estava feta un desastre, però en aquells temps, quan Jesús era jove, no hi havia més remei per als pegats del paviment “que el carbó i els residus de les fàbriques”. Quina olor la de les fàbriques, quin ambient carregat de sutge al carrer: “No es podia assecar la roba fins que el vent no era favorable. Ho recordo. La contaminació era molt alta i ningú parlava d’això, no com ara. Els olis, els vapors”. Quan arribava diumenge, Jesús sortia al camp, “a les Pedritxes, a la font del Troncó”, i tornava “estupend, lleuger, regenerat”.
El programa En Bici Sense Edat “contribueix a la millora de la qualitat de vida de les persones grans oferint una alternativa a la seva quotidianitat, que se suma a l’oferta del centre residencial on viuen”, expliquen els promotors d’un projecte que “afavoreix un envelliment actiu” dels participants i genera “noves relacions intergeneracionals que permeten garantir la transmissió d’històries i coneixements”.
Un fulminant atac de ciàtica i una operació d’espatlla, amb antibiòtic potent que li va salvar la vida, va portar Jesús a la residència fa cinc anys, explica ell mateix mentre travessa la plaça del Doctor Robert. A Ramon, el ciclista voluntari, se li albira el somriure mentre Jesús parla i parla. El tricicle que condueix Marta trepitja un sot al carrer de l’Arquitecte Puig i Cadafalch, i és que els voluntaris d’En Bici Sense Edat es coneixen aquestes irregularitats “de memòria”, però aquesta ha escapat al control. A Marta li dona temps a avisar Ramon, que sorteja el sot. “El carrer del Nord l’han arreglat i és una delícia passar per allà amb bici”, diu Marta Lladó. En altres vies la situació és ben diferent: “Generalment, el paviment és pitjor per on passen autobusos. L’Ajuntament repara la calçada però al poc temps torna a estar igual”.
Els voluntaris segueixen un curs de formació, “perquè han de tenir hores de vol abans de començar”, diu Marta. A causa dels peralts, han d’acostumar-se anar pel centre de la calçada. “Terrassa és complicada per circular amb bici, però pots creuar-la de punta a punta sense moltes pujades i, en general, per bones vies”, reconeix la voluntària.
Alguna vegada passa una moto fregant el tricicle, altres vegades el conductor d’un turisme toca el clàxon, nerviós, però els disgustos que sofreixen els voluntaris del programa no són comparables als patits pels ciclistes en el seu dia a dia. El tricicle d’En Bici Sense Edat desperta simpaties, somriures instantanis. Un caminant crida al pas dels tricicles de Ramón i Marta: “Ja és aquí el bici-taxi, com a Barcelona!”. Els voluntaris han de desmentir-ho unes quantes vegades. No és això, no. El que fan ells és procurar a persones gran aquest cop de brisa i aquesta olor de romaní, aquesta façana revisitada, com ha canviat la ciutat, aquestes flors noves al pati de la Casa Alegre, i la conversa amb els avis. Alguns expliquen després la seva experiència i afirmen que han anat “fins la Mola”, però resulta que han vist la Mola des del Pla del Bon Aire.
La felicitat
Carai, una bona fauna, diu Jesús en veure els ànecs i les polles d’aigua de l’estany del Parc de Vallparadís. “ No havia vist mai ànecs aquí. Sí els havia vist al Llac Petit, però allà crec que se’ls van menjar les guineus”.
“Vaig néixer el 30 de maig de 1931. No falla: 90 anys”. Jesús comparteix un secret: “La felicitat consisteix a acontentar-se amb el que tens. Si no pots córrer, camina. No tinguis enveja”.
